¡Felices Fiestas de Navidad i Año Nuevo 2010!
Metida de lleno en estas Fiestas, quiero remontar mi trayectoria poética en mi blog.
Si no he seguido es porque últimamente no escribo tanto como antaño, lo que no quiere decir que haya dejado de hacerlo. De vez en cuando la inspiración me hace una visita. Pero no quiero enrollarme. Ahora pondré una que encontré hace poco ordenando papeles. Es decir, que no és de las últimas que hice, pero cuando la recuperé, no entendí por qué no la pasé a limpio. Creo que no me salió tan mal. Opinad vosotros.
Porque te busco
Tengo el alma rota por ti porque
te busco y no te encuentro.
Quiero hacerte feliz sólo un momento.
Eres la pluma del ave que,
al soplar el viento, se escapa.
Y mi búsqueda no es vana
y sé que encontrarte puedo,
pero siempre me pregunto
si vale la pena el intento.
Sólo busco instantes que
me inviten a seguir
sin temor hacia adelante,
sin mirar atrás en el camino.
Porque si hay algo cierto ahora
es que por ti sufro, lucho y pierdo.
Y ya pueden pasar las horas
porque cada vez menos lo entiendo.
_____________________
La siguiente ya es más reciente.
¿Será por eso que te amo?
Mil canciones en el aire
que suenan en mis oidos
cual palomas mensajeras
que atormentan mis sentidos.
Música celestial que se oye
en una tarde de tormenta
cuando ya nada ni nadie
puede oirla siquiera.
Y una luz en la noche
me despierta del letargo
que mi cuerpo ha sufrido
después de amarte tanto.
¿Será por eso que te amo?
________________
miércoles, 30 de diciembre de 2009
martes, 22 de diciembre de 2009
Psicología
PALOMA AZPILICUETA AGUILAR i PILAR GONZÁLEZ BIESCAS, psícòlogues del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ.
Dilluns, 21 de desembre de 2009
El Nadal: ¿pau i felicitat, o compres compulsives?
En aquestes dates nadalenques és gairebé impossible no caure en el parany que la publicitat, present a tot arreu, ens para, donant-nos gat per llebre: com més comprem, més feliços serem i també més feliços seran tots els membres de la nostra família. Els que segur que seran més feliços són els grans magatzems, que s’emporten la palma en el terreny publicitari.
Que les coses ens poden donar satisfaccions no té dubte. Una roba maca, un bon disc o un bon llibre, un electrodomèstic o el que sigui, ens poden fer la vida més amable i còmoda. Però, ¿és realment cert que com més coses tenim i més cares són aquestes, ens sentim millor? Penso que no és així.
Música
Molt sovint, és tant el temps i l’esforç dedicats a guanyar diners per comprar... el que sigui, que acabem esgotats, nerviosos, de molt mal humor i, de passada, desatenem coses molt importants de la vida. Com, per exemple, l’afecte i la companyia dels altres, una bona conversa, riure, participar en activitats d’interès comú o col.lectiu, seure i deixar que els nostres pensaments volin...
Música
Pensant en els nens, tots sabem molt bé que es poden entretindre i divertir amb qualsevol cosa: una corda, una nina, una pilota, unes cartes, animals de plàstic, dos peces de roba vella per disfressar-se, etc... i algún adult que passi per allà i els hi dediqui una mica d’atenció. Però no, cal la última maquineta, l’últim joc d’ordinador, la moto quasi de veritat... I el pare o mare que no els hi pugui comprar se sent bastant desgraciat.
Hi ha un refrany castellà que ens vé al pèl, en aquest moment, per expressar una cosa molt certa: No hay mal que por bien no venga. I és que, en el moment actual, en què tanta gent té dificultats econòmiques degut a la crisi, pot ser una bona ocasió per no deixar-se emportar tant per la inèrcia, (comprant de manera irreflexiva i innecessària), per aguditzar l’enginy i per buscar maneres diferents de disfrutar sense gastar tant. Per acabar, un suggeriment: la capsa de “Juegos Reunidos” que segur que encara és a moltes cases i amb la qual tota la família pot disfrutar: Bueno, bonito y barato.
Paloma Azpilicueta i Pilar González Biescas
CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ
Camí Ral, 552, 2on 1a
Tel. 93-799 65 96
Mataró
Dilluns, 21 de desembre de 2009
El Nadal: ¿pau i felicitat, o compres compulsives?
En aquestes dates nadalenques és gairebé impossible no caure en el parany que la publicitat, present a tot arreu, ens para, donant-nos gat per llebre: com més comprem, més feliços serem i també més feliços seran tots els membres de la nostra família. Els que segur que seran més feliços són els grans magatzems, que s’emporten la palma en el terreny publicitari.
Que les coses ens poden donar satisfaccions no té dubte. Una roba maca, un bon disc o un bon llibre, un electrodomèstic o el que sigui, ens poden fer la vida més amable i còmoda. Però, ¿és realment cert que com més coses tenim i més cares són aquestes, ens sentim millor? Penso que no és així.
Música
Molt sovint, és tant el temps i l’esforç dedicats a guanyar diners per comprar... el que sigui, que acabem esgotats, nerviosos, de molt mal humor i, de passada, desatenem coses molt importants de la vida. Com, per exemple, l’afecte i la companyia dels altres, una bona conversa, riure, participar en activitats d’interès comú o col.lectiu, seure i deixar que els nostres pensaments volin...
Música
Pensant en els nens, tots sabem molt bé que es poden entretindre i divertir amb qualsevol cosa: una corda, una nina, una pilota, unes cartes, animals de plàstic, dos peces de roba vella per disfressar-se, etc... i algún adult que passi per allà i els hi dediqui una mica d’atenció. Però no, cal la última maquineta, l’últim joc d’ordinador, la moto quasi de veritat... I el pare o mare que no els hi pugui comprar se sent bastant desgraciat.
Hi ha un refrany castellà que ens vé al pèl, en aquest moment, per expressar una cosa molt certa: No hay mal que por bien no venga. I és que, en el moment actual, en què tanta gent té dificultats econòmiques degut a la crisi, pot ser una bona ocasió per no deixar-se emportar tant per la inèrcia, (comprant de manera irreflexiva i innecessària), per aguditzar l’enginy i per buscar maneres diferents de disfrutar sense gastar tant. Per acabar, un suggeriment: la capsa de “Juegos Reunidos” que segur que encara és a moltes cases i amb la qual tota la família pot disfrutar: Bueno, bonito y barato.
Paloma Azpilicueta i Pilar González Biescas
CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ
Camí Ral, 552, 2on 1a
Tel. 93-799 65 96
Mataró
lunes, 14 de diciembre de 2009
Psicología
PILAR GONZÁLEZ BIESCAS i PALOMA AZPILICUETA AGUILAR, psicòlogues del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ.
Dilluns 7 de desembre de 2009.
Dones víctimes de la repressió
Al llarg de la història sempre han existit postures integristes i fonamentalistes contra la llibertat de la dona.
Recordem la vida de Hipàtia de Alexandria que Amenabar reflecteix a la seva darrera pel•lícula “Àgora”, on mostra com una dona pot arribar a un alt nivell de saber sobre les ciències gràcies al seu empeny i als seus coneixements. Hipàtia va ser una dona amb una enorme curiositat, volia entendre les lleis que regeixen el món i seguir avançant en la seva investigació. No va ser possible. Els homes, representants de religions que parlen en nom d’una suposada Veritat Absoluta, la van fer callar de la manera més violenta. Potser era perillós que una dona pensés.
I “la història es repeteix”. Podem donar un repàs a la història de la humanitat i veurem que durant segles les dones han portat una mena de “burka” simbòlic: han hagut de callar, acotar el cap, la seva mirada ha estat limitada al interior de la llar, com un ser de segona categoria, sense cap reconeixement cap els seus drets ni cap a la seva llibertat, depenent del pare o del marit sense la possibilitat de donar via a les seves capacitats i, especialment, sense veu ni vot.
Muyaidins i Talibans, tal com succeeix a Afganistan –després la nostra companya Pili parlarà sobre el tema- han existit amb diferents noms i cares. Els fonamentalismes religiosos, les postures extremes lliguen de peus i cames a les dones per a relegar-les a l’única funció permesa: com a reproductores de l’espècie, endreçadores de la llar i per a donar satisfacció als homes.
M’ha impressionat molt el llibre de Najat El Hachmi “L’últim patriarca”, on una família magrebina es trasllada a Catalunya quan el pare aconsegueix una feina amb la que fer-se càrrec de la seva família. El conflicte esdevé quan un cop aquí segueix tractant de forma despectiva i violenta tant a la seva dona com a la seva filla, una noia adolescent que tracta d’adaptar-se a la nova realitat social i cultural. La filla haurà de lluitar intensament amb un pare boig i sense cap sensibilitat cap els canvis que l’envolten. És a la fi l’historia de una rebel•lió contra l’ordre patriarcal establert al llarg de segles. La protagonista, poc a poc, aconsegueix alliberar-se però ho fa amb un enorme patiment.
Tal és la història de la dona en la nostra cultura occidental. Han hagut de produir-se molts canvis, moltes revolucions (Revolució Francesa. Llibertat, Igualtat i Fraternitat) i enderrocar regímens repressius. Sempre amb un gran patiment.
La dona dels nostres dies ha sortit d’aquesta mena de “burka” simbòlic, tot i que encara en l’interior de moltes famílies, segueix havent-hi postures integristes per part d’homes que no consideren prou a les dones i també de dones que s’adapten, que no es rebel•len, que prefereixen “lo malo conocido”.
Lamentablement, països com Afganistan, amb un moment social i cultural molt diferent del nostre i amb greus conflictes tribals, segueixen tapant a la dona amb una roba que dissimula les seves formes femenines, que les fa iguales a totes, borra el seu accés a la paraula i a fer-se escoltar i que limita la seva visió del món. Ens preguntem fins quant haurem de seguir contemplant aquestes postures de masclisme i d’esclavitud per a la dona.
Pilar González Biescas
Paloma Azpilicueta Aguilar
CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ
Camí Ral, mº 552, 2on.1ª
MATARÓ
Dilluns 7 de desembre de 2009.
Dones víctimes de la repressió
Al llarg de la història sempre han existit postures integristes i fonamentalistes contra la llibertat de la dona.
Recordem la vida de Hipàtia de Alexandria que Amenabar reflecteix a la seva darrera pel•lícula “Àgora”, on mostra com una dona pot arribar a un alt nivell de saber sobre les ciències gràcies al seu empeny i als seus coneixements. Hipàtia va ser una dona amb una enorme curiositat, volia entendre les lleis que regeixen el món i seguir avançant en la seva investigació. No va ser possible. Els homes, representants de religions que parlen en nom d’una suposada Veritat Absoluta, la van fer callar de la manera més violenta. Potser era perillós que una dona pensés.
I “la història es repeteix”. Podem donar un repàs a la història de la humanitat i veurem que durant segles les dones han portat una mena de “burka” simbòlic: han hagut de callar, acotar el cap, la seva mirada ha estat limitada al interior de la llar, com un ser de segona categoria, sense cap reconeixement cap els seus drets ni cap a la seva llibertat, depenent del pare o del marit sense la possibilitat de donar via a les seves capacitats i, especialment, sense veu ni vot.
Muyaidins i Talibans, tal com succeeix a Afganistan –després la nostra companya Pili parlarà sobre el tema- han existit amb diferents noms i cares. Els fonamentalismes religiosos, les postures extremes lliguen de peus i cames a les dones per a relegar-les a l’única funció permesa: com a reproductores de l’espècie, endreçadores de la llar i per a donar satisfacció als homes.
M’ha impressionat molt el llibre de Najat El Hachmi “L’últim patriarca”, on una família magrebina es trasllada a Catalunya quan el pare aconsegueix una feina amb la que fer-se càrrec de la seva família. El conflicte esdevé quan un cop aquí segueix tractant de forma despectiva i violenta tant a la seva dona com a la seva filla, una noia adolescent que tracta d’adaptar-se a la nova realitat social i cultural. La filla haurà de lluitar intensament amb un pare boig i sense cap sensibilitat cap els canvis que l’envolten. És a la fi l’historia de una rebel•lió contra l’ordre patriarcal establert al llarg de segles. La protagonista, poc a poc, aconsegueix alliberar-se però ho fa amb un enorme patiment.
Tal és la història de la dona en la nostra cultura occidental. Han hagut de produir-se molts canvis, moltes revolucions (Revolució Francesa. Llibertat, Igualtat i Fraternitat) i enderrocar regímens repressius. Sempre amb un gran patiment.
La dona dels nostres dies ha sortit d’aquesta mena de “burka” simbòlic, tot i que encara en l’interior de moltes famílies, segueix havent-hi postures integristes per part d’homes que no consideren prou a les dones i també de dones que s’adapten, que no es rebel•len, que prefereixen “lo malo conocido”.
Lamentablement, països com Afganistan, amb un moment social i cultural molt diferent del nostre i amb greus conflictes tribals, segueixen tapant a la dona amb una roba que dissimula les seves formes femenines, que les fa iguales a totes, borra el seu accés a la paraula i a fer-se escoltar i que limita la seva visió del món. Ens preguntem fins quant haurem de seguir contemplant aquestes postures de masclisme i d’esclavitud per a la dona.
Pilar González Biescas
Paloma Azpilicueta Aguilar
CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ
Camí Ral, mº 552, 2on.1ª
MATARÓ
miércoles, 25 de noviembre de 2009
Psicologia
En el dia de hoy, 25 de noviembre, celebramos el Dia internacional en contra de la violencia a las mujeres. Por eso he puesto este escrito. Vale la pena.
PALOMA AZPILICUETA i PILAR GONZÁLEZ BIESCAS
Psicòlogues del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ.
Dilluns, 23 de novembre de 2009
Agressions masclistes
Sovint ens sorprèn el degoteig d’agressions masclistes que surten als mitjans de comunicació. ¿Són més frequents ara que fa 30 o 40 anys, o bé ens en enterem més, es difonen més i ens escandalitzen més?
Crec que fa 30 o 40 anys les agressions quedaven gairebé sempre en la intimitat de les llars, no hi havia denúncies, no escandalitzaven socialment, es consideraven incidents “normals”. “Mi marido me pega lo normal” és el títol que un famós forense –Miguel Lorente– va posar a un llibre seu sobre els maltractaments masclistes, a partir d’una frase repetida sovint per dones agredides. El recórrer a la violència física contra les dones
entrava dins del previst, hi havia un cert acord social en aquest sentit.
Ara no és així. Ara, agredir físicament o psicològicament està mal vist, es considera un delicte, una cosa greu, mal feta, no tan sols per la llei sinó també per l’opinió pública.
Música
El que potser no era tan frequent com ara són les agressions mortals, tret dels anomenats “crims passionals”, per gelosia, infidelitat, etc.
Es diria que certs homes se senten insegurs davant de la creixent empenta i autonomia de les dones, autonomia econòmica, personal i social, que permet que puguin decidir més lliurement sobre aspectes importants de la seva vida, com per exemple, quines relacions de parella volen mantenir i quines no. La sensació de pèrdua de control i de poder, la por de ser abandonats, fa que els homes reccionin molt agressivament.
Però, mirant’ho des de l’altra banda, des de la banda de la dona, ens podem preguntar: ¿Per què, si la situació de la dona ha canviat tant, objectivament, encara hi han dones que suporten durant anys agressions greus?
Música
¿Pot ser que, a més dels aspectes socials, de la millor situació de la dona, hi hagi alguna cosa intrínseca a l’amor que fa difícil posar límits, que fa difícil dir prou, que fa que es confongui l’amor amb la possessió, amb el sotmetiment, amb la disponibilitat total i l’entrega absoluta?
Potser això ens ajudaría a entendre per què algunes dones triguen tant a denunciar les agressions, amb quina facilitat perdonen i obliden... fins que es produeix la propera agressió, que de vegades és la definitiva.
Valdria la pena reflexionar a fons sobre els límits de l’amor, sobre els seus mites, els seus enigmes i les seves contradiccions.
Paloma Azpilicueta i Pilar González Biescas
Centre de Psicologia de Mataró
Camí Ral, 552, 2on 1a
Tel. 93-799 65 96
Mataró
PALOMA AZPILICUETA i PILAR GONZÁLEZ BIESCAS
Psicòlogues del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ.
Dilluns, 23 de novembre de 2009
Agressions masclistes
Sovint ens sorprèn el degoteig d’agressions masclistes que surten als mitjans de comunicació. ¿Són més frequents ara que fa 30 o 40 anys, o bé ens en enterem més, es difonen més i ens escandalitzen més?
Crec que fa 30 o 40 anys les agressions quedaven gairebé sempre en la intimitat de les llars, no hi havia denúncies, no escandalitzaven socialment, es consideraven incidents “normals”. “Mi marido me pega lo normal” és el títol que un famós forense –Miguel Lorente– va posar a un llibre seu sobre els maltractaments masclistes, a partir d’una frase repetida sovint per dones agredides. El recórrer a la violència física contra les dones
entrava dins del previst, hi havia un cert acord social en aquest sentit.
Ara no és així. Ara, agredir físicament o psicològicament està mal vist, es considera un delicte, una cosa greu, mal feta, no tan sols per la llei sinó també per l’opinió pública.
Música
El que potser no era tan frequent com ara són les agressions mortals, tret dels anomenats “crims passionals”, per gelosia, infidelitat, etc.
Es diria que certs homes se senten insegurs davant de la creixent empenta i autonomia de les dones, autonomia econòmica, personal i social, que permet que puguin decidir més lliurement sobre aspectes importants de la seva vida, com per exemple, quines relacions de parella volen mantenir i quines no. La sensació de pèrdua de control i de poder, la por de ser abandonats, fa que els homes reccionin molt agressivament.
Però, mirant’ho des de l’altra banda, des de la banda de la dona, ens podem preguntar: ¿Per què, si la situació de la dona ha canviat tant, objectivament, encara hi han dones que suporten durant anys agressions greus?
Música
¿Pot ser que, a més dels aspectes socials, de la millor situació de la dona, hi hagi alguna cosa intrínseca a l’amor que fa difícil posar límits, que fa difícil dir prou, que fa que es confongui l’amor amb la possessió, amb el sotmetiment, amb la disponibilitat total i l’entrega absoluta?
Potser això ens ajudaría a entendre per què algunes dones triguen tant a denunciar les agressions, amb quina facilitat perdonen i obliden... fins que es produeix la propera agressió, que de vegades és la definitiva.
Valdria la pena reflexionar a fons sobre els límits de l’amor, sobre els seus mites, els seus enigmes i les seves contradiccions.
Paloma Azpilicueta i Pilar González Biescas
Centre de Psicologia de Mataró
Camí Ral, 552, 2on 1a
Tel. 93-799 65 96
Mataró
lunes, 16 de noviembre de 2009
Psicología
PILAR GONZÁLEZ BIESCAS i PALOMA AZPILICUETA
Psicòlogues del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ.
Dilluns 9 de novembre de 2009
Dona i càncer
Avui en dia, gràcies al diagnòstic precoç i als avenços mèdics ha disminuït moltíssim la mortalitat per càncer; tot i així, apareixent moltíssims casos de tota mena de càncers. Un exemple: només a Catalunya es diagnostiquen més de 5.000 casos de càncer de mama cada any.
De tota manera, un diagnòstic de càncer no ha de ser sentit com una sentencia de mort. Cada vegada hi ha més càncers que es poden superar, sobre tot si es detecten a temps. Per això és tant important la prevenció i la informació. El cos ens avisa i emet senyals, cal entendre’l i escoltar-lo a temps per demanar l’ajut necessari en el moment precís.
Els aspectes emocionals de qualsevol malaltia provoquen sentiments d’angoixa, de por, de patiment, d’incertesa: “Què em passarà?” “Com em sentiré?” “Què em faran?” Cercar informació i trobar un equip mèdic que doni l’orientació adient, tan professional com humana, ajuda a poder reaccionar amb una certa serenitat, malgrat l’angoixa que desperta en qualsevol persona un diagnòstic de càncer.
En el transcurs d’aquesta malaltia és molt important el suport i l’ajuda moral que puguin donar la família i els amics. Ells, per sobre de tot, podem acompanyar al malalt en aquest difícil tràngol que li posa la vida.
El cas és que aquesta malaltia fa replantejar moltes coses. El malalt sap que, durant un temps, haurà d’alterar horaris, activitats laborals i d’oci. Inclús interferirà en la seva autonomia, ja que haurà d’estar depenent d’operacions, tractaments, internaments hospitalaris, etc. La malaltia tendeix a envair-ho tot. Poder mantenir algunes activitats ajudarà a posar fre a aquesta invasió.
Tot i així, cada persona viu la malaltia de forma diferent, donat que afecta l’estat d’ànim: hi ha qui treu forces del no-res per tirar endavant, però hi ha qui, en canvi, es deprimeix i s’enfonsa. Hem de saber que, al nostre país, contem amb centres de suport psicològic i d’acompanyament al llarg de tot el procés de la malaltia tant per al malalt com per a la família. Activitats de lleure, tallers de relaxació, espais de paraula on els malalts es troben en petits grups per compartir experiències. Tot pot ajudar a afrontar la malaltia el millor possible.
Quantes persones, desprès de patir un càncer, es prenen la vida d’una altra manera! Aprenen a relativitzar els conflictes, a ser més tolerants i solidaris, es fan més fortes davant de les adversitats... Un càncer pot fer que t’apropis més a la teva família i als teus amics i que els valoris més. Pot ser que et faci obrir els ulls sobre les petites coses de la vida que fins ara et passaven desapercebudes.
Recordo aquí les paraules d’una dona gran i sàvia que, davant de les dificultats de la vida, deia: “¡Que no nos envíe Dios todo lo que podemos llegar a soportar!”, fent palès que tenim més recursos del que ens pensem i que, especialment les dones, tenim una gran força interna per tirar endavant i lluitar contra les adversitats.
Paloma Azpilicueta i Pilar González Biescas
Centre de Psicologia de Mataró
Camí Ral, 552, 2on 1a
Tel. 93-799 65 96
Mataró
Psicòlogues del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ.
Dilluns 9 de novembre de 2009
Dona i càncer
Avui en dia, gràcies al diagnòstic precoç i als avenços mèdics ha disminuït moltíssim la mortalitat per càncer; tot i així, apareixent moltíssims casos de tota mena de càncers. Un exemple: només a Catalunya es diagnostiquen més de 5.000 casos de càncer de mama cada any.
De tota manera, un diagnòstic de càncer no ha de ser sentit com una sentencia de mort. Cada vegada hi ha més càncers que es poden superar, sobre tot si es detecten a temps. Per això és tant important la prevenció i la informació. El cos ens avisa i emet senyals, cal entendre’l i escoltar-lo a temps per demanar l’ajut necessari en el moment precís.
Els aspectes emocionals de qualsevol malaltia provoquen sentiments d’angoixa, de por, de patiment, d’incertesa: “Què em passarà?” “Com em sentiré?” “Què em faran?” Cercar informació i trobar un equip mèdic que doni l’orientació adient, tan professional com humana, ajuda a poder reaccionar amb una certa serenitat, malgrat l’angoixa que desperta en qualsevol persona un diagnòstic de càncer.
En el transcurs d’aquesta malaltia és molt important el suport i l’ajuda moral que puguin donar la família i els amics. Ells, per sobre de tot, podem acompanyar al malalt en aquest difícil tràngol que li posa la vida.
El cas és que aquesta malaltia fa replantejar moltes coses. El malalt sap que, durant un temps, haurà d’alterar horaris, activitats laborals i d’oci. Inclús interferirà en la seva autonomia, ja que haurà d’estar depenent d’operacions, tractaments, internaments hospitalaris, etc. La malaltia tendeix a envair-ho tot. Poder mantenir algunes activitats ajudarà a posar fre a aquesta invasió.
Tot i així, cada persona viu la malaltia de forma diferent, donat que afecta l’estat d’ànim: hi ha qui treu forces del no-res per tirar endavant, però hi ha qui, en canvi, es deprimeix i s’enfonsa. Hem de saber que, al nostre país, contem amb centres de suport psicològic i d’acompanyament al llarg de tot el procés de la malaltia tant per al malalt com per a la família. Activitats de lleure, tallers de relaxació, espais de paraula on els malalts es troben en petits grups per compartir experiències. Tot pot ajudar a afrontar la malaltia el millor possible.
Quantes persones, desprès de patir un càncer, es prenen la vida d’una altra manera! Aprenen a relativitzar els conflictes, a ser més tolerants i solidaris, es fan més fortes davant de les adversitats... Un càncer pot fer que t’apropis més a la teva família i als teus amics i que els valoris més. Pot ser que et faci obrir els ulls sobre les petites coses de la vida que fins ara et passaven desapercebudes.
Recordo aquí les paraules d’una dona gran i sàvia que, davant de les dificultats de la vida, deia: “¡Que no nos envíe Dios todo lo que podemos llegar a soportar!”, fent palès que tenim més recursos del que ens pensem i que, especialment les dones, tenim una gran força interna per tirar endavant i lluitar contra les adversitats.
Paloma Azpilicueta i Pilar González Biescas
Centre de Psicologia de Mataró
Camí Ral, 552, 2on 1a
Tel. 93-799 65 96
Mataró
domingo, 25 de octubre de 2009
psicología
Nuevo tema de psicología. Leed,leed,està muy bien.
PALOMA AZPILICUETA i PILAR CONZÁLEZ BIESCAS
del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ
Les Dones i la Formació
Crec que les dones tenen/tenim, hem tingut sempre un enorme interès per aprendre, una gran disponibilitat per entendre noves situacions i problemàtiques que ens permeten, per exemple, comprendre millor els nostres fills, connectar amb els seus desitjos, il.lusions i projectes. Tot això, per definició, en tractar-se de noves generacions, són coses noves i diferents, perspectives diverses o desconegudes.
Amb aquesta base de curiositat, interès i apertura mental cap a noves situacions i contextos, s’entén fàcilment l’enorme implicació i presència de les dones en la formació, a tots nivells: escolarització obligatòria (on les nenes treuen més bones notes que els nens), escoles d’adults, formació ocupacional o professional i, fins i tot, la formació universitària on, actualment, les dones són majoria entre els alumnes.
I això no es dóna només entre les joves. Recordem l’àvia bloguera de Galícia, i, molt més a prop nostre, l’Encarna Siles, també àvia i bloguera i membre de Dones Reporteres de Mataró.
Les reflexions que el feminisme va aportar al pensament contemporani —que tant van sorprendre i inclús escandalitzar en el seu moment— han arrelat molt profundament en el cos social i, com a conseqüència, ja no és notícia que una dona ocupi qualsevol lloc de treball dels més especialitzats; ja gairebé no és notícia que una dona sigui ministra, o regidora, o consellera. Les dones han vist les portes obertes per treballar, participar en la vida pública i social (abans un terreny prohibit per a elles) i, evidentment, per formar-se. I han aprofitat l’ocasió al màxim, s’hi han agafat amb les dues mans, per dir-ho així.
De tota manera, sempre hi ha hagut dones molt interessades pel coneixement i dones sàvies, encara que d’elles se’n parlava ben poc, i sovint “s’apuntaven” en el compte del seu marit coses que havien pensat o escrit elles. I també, molt abans que existís el moviment feminista, hi ha hagut dones que han portat molt lluny el seu desig de saber, i la societat els hi ha reconegut. Penso, per exemple, en dues Premi Nobel molt conegudes i científiques ambdues: la polonesa Marie Curie, que ho va ser junt amb el seu marit, i la italiana Rita Levi-Montalcini, que encara viu i continua en actiu als seus cent anys.
Les dones tenim un enorme potencial d’aprenentatge, i som un “filó” que pot fer aportacions interessants i útils a la societat en molts àmbits i terrenys diferents, col.laborant a enfrontar de manera creativa i innovadora situacions difícils, com per exemple la crisi actual.
Paloma Azpilicueta i Pilar González Biescas
Centre de Psicologia de Mataró
Camí Ral, 552
Telèfon 93-799 65 96
PALOMA AZPILICUETA i PILAR CONZÁLEZ BIESCAS
del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ
Les Dones i la Formació
Crec que les dones tenen/tenim, hem tingut sempre un enorme interès per aprendre, una gran disponibilitat per entendre noves situacions i problemàtiques que ens permeten, per exemple, comprendre millor els nostres fills, connectar amb els seus desitjos, il.lusions i projectes. Tot això, per definició, en tractar-se de noves generacions, són coses noves i diferents, perspectives diverses o desconegudes.
Amb aquesta base de curiositat, interès i apertura mental cap a noves situacions i contextos, s’entén fàcilment l’enorme implicació i presència de les dones en la formació, a tots nivells: escolarització obligatòria (on les nenes treuen més bones notes que els nens), escoles d’adults, formació ocupacional o professional i, fins i tot, la formació universitària on, actualment, les dones són majoria entre els alumnes.
I això no es dóna només entre les joves. Recordem l’àvia bloguera de Galícia, i, molt més a prop nostre, l’Encarna Siles, també àvia i bloguera i membre de Dones Reporteres de Mataró.
Les reflexions que el feminisme va aportar al pensament contemporani —que tant van sorprendre i inclús escandalitzar en el seu moment— han arrelat molt profundament en el cos social i, com a conseqüència, ja no és notícia que una dona ocupi qualsevol lloc de treball dels més especialitzats; ja gairebé no és notícia que una dona sigui ministra, o regidora, o consellera. Les dones han vist les portes obertes per treballar, participar en la vida pública i social (abans un terreny prohibit per a elles) i, evidentment, per formar-se. I han aprofitat l’ocasió al màxim, s’hi han agafat amb les dues mans, per dir-ho així.
De tota manera, sempre hi ha hagut dones molt interessades pel coneixement i dones sàvies, encara que d’elles se’n parlava ben poc, i sovint “s’apuntaven” en el compte del seu marit coses que havien pensat o escrit elles. I també, molt abans que existís el moviment feminista, hi ha hagut dones que han portat molt lluny el seu desig de saber, i la societat els hi ha reconegut. Penso, per exemple, en dues Premi Nobel molt conegudes i científiques ambdues: la polonesa Marie Curie, que ho va ser junt amb el seu marit, i la italiana Rita Levi-Montalcini, que encara viu i continua en actiu als seus cent anys.
Les dones tenim un enorme potencial d’aprenentatge, i som un “filó” que pot fer aportacions interessants i útils a la societat en molts àmbits i terrenys diferents, col.laborant a enfrontar de manera creativa i innovadora situacions difícils, com per exemple la crisi actual.
Paloma Azpilicueta i Pilar González Biescas
Centre de Psicologia de Mataró
Camí Ral, 552
Telèfon 93-799 65 96
sábado, 3 de octubre de 2009
psicologia
Holaaa.
Después de todo el verano que no he escrito nada, vuelvo a las andadas. Empezaré el curso adjuntando estos trabajos de psicologia que me encantan.
PILAR GONZÁLEZ BIESCAS i PALOMA AZPILICUETA,
del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ
La síndrome post-vacacional
Marxem de vacances amb la perspectiva de descansar, fer coses noves o viatjar. De dedicar-nos a tot allò que durant l’any no podem fer perquè estem subjectes a uns horaris i a unes obligacions. Durant unes setmanes “aparquem” els problemes, la feina i els maldecaps, posem distància de la realitat per cercar un estat de més plaer i satisfacció. Però tot el bo s’acaba, i aviat hem de tornar a la realitat pura i dura. Se’ns acaba la llibertat i la sensació de no estar subjectes a res, i comencem a sentir la nostalgia del final de l’estiu.
Durant els últims dies comencem a adonar-nos que ens hem de tornar a enfrontar al dia a dia, a la nostra realitat, i que hem d’abandonar el somnis d’unes vacances eternes.
A vegades, l’angoixa d’enfrontar-se a una feina que ens estressa molt o al cap que és molt exigent o als companys amb els qui potser hi ha mala maror. Durant les vacances hem posat una certa distància, i això ens ha estat molt beneficiós, però el sol fet de pensar que hem de tornar a la situació habitual ens trasbalsa els últims dies de les vacances.
Crea una immensa inseguretat el fet de pensar que no serem capaços d’afrontar la situació. Es presenten mals d’estómac, pèrdua de la gana i de la son, angoixa difosa... Per mitjà del cos, l’angoixa es manifesta de diferents maneres. A vegades, passem uns mals dies només pensant en com serà la rentrée, com si ens haguéssim oblidat els papers, com si ja no sabéssim com fer la feina, sensacions d’incapacitat i de por.
També els nens presenten alteracions els últims dies de vacances, només de pensar que aviat han de començar l’escola. De vegades, és la por a enfrontar-se a allò desconegut: nova mestra, nova classe, nous companys. Alguns nens presenten mals de panxa, descomposicions, no dormen tranquils, no mengen bé o fan rebequeries. Això sol passar els primers dies de curs i després, a poc a poc, es tornen a situar i baixa el nivell d’angoixa.
Normalment, la síndrome remet un cop que s’instaura el dia a dia, sigui escola, feina laboral o de casa. Si no remet i es presenten alteracions molt més importants de les que descrivim aquí, cal pensar que potser haurem de replantejar-nos si ens passa “alguna cosa més”. En el cas d’un nen o una nena, també s’haurà de veure com està a l’escola, si té amics, si es sent ben acollit pels mestres...
Les vacances ens han de servir per descansar, per fer un canvi d’hàbits, per desconnectar d’allò quotidià, però en el moment en què s’acaben hem de poder afrontar la situació de normalitat. Tot i aixì..., a partir d’ara comencem a pensar en les vacances de Nadal!
Pilar González Biescas i Paloma Azpilicueta
Centre de Psicologia de Mataró
Camí Ral, 552
Telèfon 93-799 65 96
Después de todo el verano que no he escrito nada, vuelvo a las andadas. Empezaré el curso adjuntando estos trabajos de psicologia que me encantan.
PILAR GONZÁLEZ BIESCAS i PALOMA AZPILICUETA,
del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ
La síndrome post-vacacional
Marxem de vacances amb la perspectiva de descansar, fer coses noves o viatjar. De dedicar-nos a tot allò que durant l’any no podem fer perquè estem subjectes a uns horaris i a unes obligacions. Durant unes setmanes “aparquem” els problemes, la feina i els maldecaps, posem distància de la realitat per cercar un estat de més plaer i satisfacció. Però tot el bo s’acaba, i aviat hem de tornar a la realitat pura i dura. Se’ns acaba la llibertat i la sensació de no estar subjectes a res, i comencem a sentir la nostalgia del final de l’estiu.
Durant els últims dies comencem a adonar-nos que ens hem de tornar a enfrontar al dia a dia, a la nostra realitat, i que hem d’abandonar el somnis d’unes vacances eternes.
A vegades, l’angoixa d’enfrontar-se a una feina que ens estressa molt o al cap que és molt exigent o als companys amb els qui potser hi ha mala maror. Durant les vacances hem posat una certa distància, i això ens ha estat molt beneficiós, però el sol fet de pensar que hem de tornar a la situació habitual ens trasbalsa els últims dies de les vacances.
Crea una immensa inseguretat el fet de pensar que no serem capaços d’afrontar la situació. Es presenten mals d’estómac, pèrdua de la gana i de la son, angoixa difosa... Per mitjà del cos, l’angoixa es manifesta de diferents maneres. A vegades, passem uns mals dies només pensant en com serà la rentrée, com si ens haguéssim oblidat els papers, com si ja no sabéssim com fer la feina, sensacions d’incapacitat i de por.
També els nens presenten alteracions els últims dies de vacances, només de pensar que aviat han de començar l’escola. De vegades, és la por a enfrontar-se a allò desconegut: nova mestra, nova classe, nous companys. Alguns nens presenten mals de panxa, descomposicions, no dormen tranquils, no mengen bé o fan rebequeries. Això sol passar els primers dies de curs i després, a poc a poc, es tornen a situar i baixa el nivell d’angoixa.
Normalment, la síndrome remet un cop que s’instaura el dia a dia, sigui escola, feina laboral o de casa. Si no remet i es presenten alteracions molt més importants de les que descrivim aquí, cal pensar que potser haurem de replantejar-nos si ens passa “alguna cosa més”. En el cas d’un nen o una nena, també s’haurà de veure com està a l’escola, si té amics, si es sent ben acollit pels mestres...
Les vacances ens han de servir per descansar, per fer un canvi d’hàbits, per desconnectar d’allò quotidià, però en el moment en què s’acaben hem de poder afrontar la situació de normalitat. Tot i aixì..., a partir d’ara comencem a pensar en les vacances de Nadal!
Pilar González Biescas i Paloma Azpilicueta
Centre de Psicologia de Mataró
Camí Ral, 552
Telèfon 93-799 65 96
jueves, 16 de julio de 2009
sábado, 11 de julio de 2009
martes, 30 de junio de 2009
psicologia
24 juny 2009
Esoterisme, supersticions
La vida és, ho ha estat sempre, complicada i plena d’incerteses. Són tantes les coses que passen i ens passen, tantes les coses que no podem entendre ni controlar! Però les persones necessitem explicacions, necessitem entendre, i busquem mil maneres de fer-ho o, almenys, ho provem.
Una d’aquestes maneres és l’esoterisme i les supersticions. Intentar “endevinar” el nostre futur, el que ens passará, a través de les cartes, de la interpretació del pòsit que ha deixat el té en una tassa, dels signes del Zodiac... Evitar la mala sort no passant mai per sota d’una escala, no fent res el dia 13 del calendari (“Trece y martes, ni te cases ni te embarques ni de tu casa te apartes”), i tantes coses per l’estil.
Són maneres d’intentar controlar l’atzar, allò desconegut, i de sentir-se, així, una mica més protegit i segur, menys vulnerable o dèbil.
Però tot això són il.lusions, miratges.És molt important que hi pensem amb calma i que no ens enganyem. El nostre desig de certeses i de seguretat pot ser tan intens que ens pot fer caure en falses creences i ens pot fer perdre el nostre temps i també els nostres diners. Avui dia, la oferta és enorme i, si hi són, és per què algú ho fa servir.
Per molt que ho volem, no hi ha res que pugui substituir l’esforç personal.El que ens pot ajudar més a la vida és conèixe’ns bé, mirar d’entendre el que sentim, a voltes de manera molt contradictòria. També ens pot ajudar el construir relacions significatives amb els altres, interessar-nos pels demés, compartir, donar i rebre, lluitar per les coses que ens importen, tenir projectes i esperances i perseverar sense donar-nos fàcilment per vençuts. I no perdre la confiança de que podrem trobar solucions a les dificultats que ens anirem trobant.
Això sí que és al nostre abast, depén de nosaltres i és la millor contribució a una bona vida. Aquests recursos i l’interés pels demés i per les coses col.lectives, junt amb l’afecte dels altres, són una de les protections més eficaces enfront dels atzars de la vida.
Paloma Azpilicueta i Pilar González del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARO. Camí Ral 552. Telèfon 93.799.65.96
Esoterisme, supersticions
La vida és, ho ha estat sempre, complicada i plena d’incerteses. Són tantes les coses que passen i ens passen, tantes les coses que no podem entendre ni controlar! Però les persones necessitem explicacions, necessitem entendre, i busquem mil maneres de fer-ho o, almenys, ho provem.
Una d’aquestes maneres és l’esoterisme i les supersticions. Intentar “endevinar” el nostre futur, el que ens passará, a través de les cartes, de la interpretació del pòsit que ha deixat el té en una tassa, dels signes del Zodiac... Evitar la mala sort no passant mai per sota d’una escala, no fent res el dia 13 del calendari (“Trece y martes, ni te cases ni te embarques ni de tu casa te apartes”), i tantes coses per l’estil.
Són maneres d’intentar controlar l’atzar, allò desconegut, i de sentir-se, així, una mica més protegit i segur, menys vulnerable o dèbil.
Però tot això són il.lusions, miratges.És molt important que hi pensem amb calma i que no ens enganyem. El nostre desig de certeses i de seguretat pot ser tan intens que ens pot fer caure en falses creences i ens pot fer perdre el nostre temps i també els nostres diners. Avui dia, la oferta és enorme i, si hi són, és per què algú ho fa servir.
Per molt que ho volem, no hi ha res que pugui substituir l’esforç personal.El que ens pot ajudar més a la vida és conèixe’ns bé, mirar d’entendre el que sentim, a voltes de manera molt contradictòria. També ens pot ajudar el construir relacions significatives amb els altres, interessar-nos pels demés, compartir, donar i rebre, lluitar per les coses que ens importen, tenir projectes i esperances i perseverar sense donar-nos fàcilment per vençuts. I no perdre la confiança de que podrem trobar solucions a les dificultats que ens anirem trobant.
Això sí que és al nostre abast, depén de nosaltres i és la millor contribució a una bona vida. Aquests recursos i l’interés pels demés i per les coses col.lectives, junt amb l’afecte dels altres, són una de les protections més eficaces enfront dels atzars de la vida.
Paloma Azpilicueta i Pilar González del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARO. Camí Ral 552. Telèfon 93.799.65.96
psicologia
Amb veu de dona. 8 de Juny 2009
Pilar González i Paloma Azpilicueta del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ. Camí Ral 552. Telèfon 93 799 65 96
El saber no ocupa lugar
Quantes dones de la nostra generació han volgut aprendre i fer activitats socials, culturals, formatives però la vida no els ha deixat, s’han hagut d’ocupar de la família, de la llar, dels pares que es fan grans.
La dona és, a vegades, la “sacrificada”, qui ha deixat enrere les seves ambicions i ha hagut de posar en primer terme als altres. Però el temps estan canviant i ara la dona sap molt més el que vol i com ho vol. Tant el moviment feminista com la democràcia han fet que la veu de la dona sigui escoltada i pugui fer altres activitats dins i fora de la llar. Potser el més important és que, ara, la dona pot escollir el que vol. Si vol o no tenir fills i el millor moment per tenir-los, si vol o no treballar en el món laboral.
Tot i així, conec dones que diuen “Jo no he treballat mai”, i en realitat volen dir que no han treballat fora de casa però el cas es que no paren quietes en tot el dia, no disposen ni un minut per elles, des d’aixecar els nens, fer els esmorzars, portar-los a escola, posar una rentadora, fer la compra, els llits, netejar la casa, recollir, endreçar, estendre la bugada, fer el dinar. Uf! Quin cansament! Fer dinar, recollir la cuina i encara haurà de recollir els nens, berenars, planxar, banyar-los, fer el sopar, pijames i a dormir. A les 9 de la nit no han tingut ni un minut per elles. Això és un altra cosa si aquesta feina es compartida per el marit. Si entre tots dos s’encarreguen dels fills i de la llar.
Crec que les dones s’han de plantejar molt seriosament tenir espais per elles, poder fer allò que en la seva vida no han pogut fer. Tenen gairebé els cinquanta i es plantegen “encara estic a temps? Què diran de mi: mira aquesta dona tan gran i que ara es posa a estudiar!. Però si no sé fer rés!”
Tant de bo serveixi aquest espai i aquesta petita reflexió perquè moltes dones donin el pas, s’atreveixin a renovar-se, a ampliar els seus horitzons, a fer noves relacions amb companyes que estan en situació semblant, formar-se i preparar-se millor, descobrir coses noves que els permeti eixamplar el món de coneixements. I el més important: fer quelcom que els vingui de gust. Ocupar-se d’elles.
Hi ha tantes coses interessants a fer:
-aprendre a fer ús de l’ordinador, introducció a la informàtica, Internet.
-millorar el català, el castellà. Introduir alguna llengua estrangera.
-fer activitats físiques. Gimnàstica, aprendre a ballar, natació.
-activitats artístiques: pintura, restauració de mobles.
-cursos de cuina
-o perquè no? Preparar la prova d’accés a la Universitat. Poder fer uns estudis superiors.
No és cap bogeria. Es una necessitat. La necessitat de tenir espais propis, la necessitat de millorar l’autoestima i sentir-se valorades, la superació personal de pensar que és capaç d’això i de molt més i, especialment, de sortir del petit món de la llar i ampliar horitzons.
L’activitat ens aparta de les “cabòries” –com diria el personatge de “Polònia”-, ens neteja la ment i ens enriqueix perquè com sabeu “el saber no ocupa lugar”.
Pilar González i Paloma Azpilicueta del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ. Camí Ral 552. Telèfon 93 799 65 96
El saber no ocupa lugar
Quantes dones de la nostra generació han volgut aprendre i fer activitats socials, culturals, formatives però la vida no els ha deixat, s’han hagut d’ocupar de la família, de la llar, dels pares que es fan grans.
La dona és, a vegades, la “sacrificada”, qui ha deixat enrere les seves ambicions i ha hagut de posar en primer terme als altres. Però el temps estan canviant i ara la dona sap molt més el que vol i com ho vol. Tant el moviment feminista com la democràcia han fet que la veu de la dona sigui escoltada i pugui fer altres activitats dins i fora de la llar. Potser el més important és que, ara, la dona pot escollir el que vol. Si vol o no tenir fills i el millor moment per tenir-los, si vol o no treballar en el món laboral.
Tot i així, conec dones que diuen “Jo no he treballat mai”, i en realitat volen dir que no han treballat fora de casa però el cas es que no paren quietes en tot el dia, no disposen ni un minut per elles, des d’aixecar els nens, fer els esmorzars, portar-los a escola, posar una rentadora, fer la compra, els llits, netejar la casa, recollir, endreçar, estendre la bugada, fer el dinar. Uf! Quin cansament! Fer dinar, recollir la cuina i encara haurà de recollir els nens, berenars, planxar, banyar-los, fer el sopar, pijames i a dormir. A les 9 de la nit no han tingut ni un minut per elles. Això és un altra cosa si aquesta feina es compartida per el marit. Si entre tots dos s’encarreguen dels fills i de la llar.
Crec que les dones s’han de plantejar molt seriosament tenir espais per elles, poder fer allò que en la seva vida no han pogut fer. Tenen gairebé els cinquanta i es plantegen “encara estic a temps? Què diran de mi: mira aquesta dona tan gran i que ara es posa a estudiar!. Però si no sé fer rés!”
Tant de bo serveixi aquest espai i aquesta petita reflexió perquè moltes dones donin el pas, s’atreveixin a renovar-se, a ampliar els seus horitzons, a fer noves relacions amb companyes que estan en situació semblant, formar-se i preparar-se millor, descobrir coses noves que els permeti eixamplar el món de coneixements. I el més important: fer quelcom que els vingui de gust. Ocupar-se d’elles.
Hi ha tantes coses interessants a fer:
-aprendre a fer ús de l’ordinador, introducció a la informàtica, Internet.
-millorar el català, el castellà. Introduir alguna llengua estrangera.
-fer activitats físiques. Gimnàstica, aprendre a ballar, natació.
-activitats artístiques: pintura, restauració de mobles.
-cursos de cuina
-o perquè no? Preparar la prova d’accés a la Universitat. Poder fer uns estudis superiors.
No és cap bogeria. Es una necessitat. La necessitat de tenir espais propis, la necessitat de millorar l’autoestima i sentir-se valorades, la superació personal de pensar que és capaç d’això i de molt més i, especialment, de sortir del petit món de la llar i ampliar horitzons.
L’activitat ens aparta de les “cabòries” –com diria el personatge de “Polònia”-, ens neteja la ment i ens enriqueix perquè com sabeu “el saber no ocupa lugar”.
psicologia
Tant si sóm dalt de l’escenari (com a actors) o a baix (com a espectadors), aquest viatge a les nostres emocions ens pot ajudar a ser més persones, a
Paloma Azpilicueta, Psicóloga Centre de Psicologia de Mataró FER TEATRE, FER COMÈDIA
Els actors, tant de cinema com de teatre o de televisió, ens apropen a les nostres emocions mitjançant les expresions de la seva cara, els seus gestos, els seus moviments, la seva veu i les seves paraules. Ells ens fan viure i reviure emocions i sentiments que totes les persones tenim en comú: un mal d’amor, una pèrdua important, un fracás professional, la frustració o decepció en relació a un projecte o una il.lusió, els dubtes, les incerteses...Qui no ha plorat –per dintre o per fora—devant una parella que se separa? Qui no ha desitjat que algú amb molta mala sort , protagonista d’una història trista, visqui el famós “final feliç”? Qui no ha desitjat que “el dolent” de la pel.lícula acabi a la presó, sobretot si no és simpàtic i guapo?
Els actors i actrius, el teatre, el cine, la tele i també els escriptors i els artistes en general ens fan un favor immens: fer-nos vibrar, sentir, emocionar-nos i mantenir viva aquesta part tant important de la nostra vida, i ho fan d’una manera indirecta i el.laborada, que ens resulta menys dura i crua que a la vida real. A més, tot això li passa a un altre, no a nosaltres...Aquesta distància i perspectiva ens ajuda a pensar i sentir, sense que tinguem que posar-nos a la defensiva.Què passa a l’altre banda, quan un puja a l’escenari? L’actor o actriu, professional o no, experimenta en primera persona --amb la paraula, el gest, la veu i tot el seu cos-- les emocions del personatge que interpreta; ell no és el personatge però fa de “mediador”, d’instrument, perquè ens arribi a nosaltres, els espectadors.Però, ¿què sent ella o ell? Quin impacte té ser el centre de totes les mirades? Aquesta “exhibició”,aquest mostrar-se tot sencer, amb cos i ànima, pot generar angoixa i por: la por al rebuig, a que et trobin defectes, a que et xiulin, a no agradar... Però també pot proporcionar satisfaccions importants: ser capaç de transmetre emocions i arribar als altres,conectar bé amb el públic, vèncer les inhibicions, trobar el tó i la manera, atreure l’interés de la gent.
Pot ser una manera de sentir-nos útils i també importants, de revaloritzar-nos.A més, en alguns moments de la vida cotidiana tots som una mica actors. Quantes vegades no hem hagut de dissimular la nostra tristesa devant dels nostres fills, per no preocupar-los en excés? Qui no s’ha trobat reprimint una rialla devant la caiguda d’algú al carrer? L’expressió “poner al mal tiempo buena cara” indica també la necessitat de no mostrar sempre tot el que sentim.
Tant si sóm dalt de l’escenari (com a actors) o a baix (com a espectadors), aquest viatge a les nostres emocions ens pot ajudar a ser més persones, a entendre millor el que sentim i el que poden sentir els altres.
Paloma Azpilicueta, Psicóloga Centre de Psicologia de Mataró FER TEATRE, FER COMÈDIA
Els actors, tant de cinema com de teatre o de televisió, ens apropen a les nostres emocions mitjançant les expresions de la seva cara, els seus gestos, els seus moviments, la seva veu i les seves paraules. Ells ens fan viure i reviure emocions i sentiments que totes les persones tenim en comú: un mal d’amor, una pèrdua important, un fracás professional, la frustració o decepció en relació a un projecte o una il.lusió, els dubtes, les incerteses...Qui no ha plorat –per dintre o per fora—devant una parella que se separa? Qui no ha desitjat que algú amb molta mala sort , protagonista d’una història trista, visqui el famós “final feliç”? Qui no ha desitjat que “el dolent” de la pel.lícula acabi a la presó, sobretot si no és simpàtic i guapo?
Els actors i actrius, el teatre, el cine, la tele i també els escriptors i els artistes en general ens fan un favor immens: fer-nos vibrar, sentir, emocionar-nos i mantenir viva aquesta part tant important de la nostra vida, i ho fan d’una manera indirecta i el.laborada, que ens resulta menys dura i crua que a la vida real. A més, tot això li passa a un altre, no a nosaltres...Aquesta distància i perspectiva ens ajuda a pensar i sentir, sense que tinguem que posar-nos a la defensiva.Què passa a l’altre banda, quan un puja a l’escenari? L’actor o actriu, professional o no, experimenta en primera persona --amb la paraula, el gest, la veu i tot el seu cos-- les emocions del personatge que interpreta; ell no és el personatge però fa de “mediador”, d’instrument, perquè ens arribi a nosaltres, els espectadors.Però, ¿què sent ella o ell? Quin impacte té ser el centre de totes les mirades? Aquesta “exhibició”,aquest mostrar-se tot sencer, amb cos i ànima, pot generar angoixa i por: la por al rebuig, a que et trobin defectes, a que et xiulin, a no agradar... Però també pot proporcionar satisfaccions importants: ser capaç de transmetre emocions i arribar als altres,conectar bé amb el públic, vèncer les inhibicions, trobar el tó i la manera, atreure l’interés de la gent.
Pot ser una manera de sentir-nos útils i també importants, de revaloritzar-nos.A més, en alguns moments de la vida cotidiana tots som una mica actors. Quantes vegades no hem hagut de dissimular la nostra tristesa devant dels nostres fills, per no preocupar-los en excés? Qui no s’ha trobat reprimint una rialla devant la caiguda d’algú al carrer? L’expressió “poner al mal tiempo buena cara” indica també la necessitat de no mostrar sempre tot el que sentim.
Tant si sóm dalt de l’escenari (com a actors) o a baix (com a espectadors), aquest viatge a les nostres emocions ens pot ajudar a ser més persones, a entendre millor el que sentim i el que poden sentir els altres.
psicologia
dilluns, 11 / maig / 2009
Malalties psicosomàtiques des d'una visió psicològica
El cos parla, això és un fet. Emet missatges que, a vegades, escoltem però no sempre entenem. El que no es pot expressar amb paraules, busca una altra via de manifestació: per el cos, per l’activitat, per el pensament.
Sovint una situació traumàtica es transforma en alguna mena de manifestació somàtica. Un accident, una pèrdua important, una decepció amorosa, una frustració...i tantes altres coses que ens poden arribar a passar. Si aquests fets no els podem encaixar bé, aleshores les tensions surten per mitjà del cos¸per exemple, una preocupació es pot produir mal de cap o problemes per dormir, una pèrdua ens deprimeix i deixem de tenir gana o una separació ens deixa sense desig i sentim un nus a l’estómac.
Les dones tenim formes “especials” de manifestar el patiment, consultem més que els homes quan no ens trobem bé, detectem amb facilitat el malestar i connecten més amb els afectes i les emocions.
A la vida de qualsevol de nosaltres poden aparèixer dificultats més o menys greus que ens resulten difícils d’elaborar mentalment i es tradueixen en malalties físiques, tal com problemes de pell, úlcera d’estómac, dolors musculars com passa a la fibromialgia o síndrome de fatiga crònica, o bé un càncer que pot ser la resposta a una situació difícil de superar.
Aquests malestars els anomenem “malalties psicosomàtiques” que vol dir que el cos està malalt per algun problema psíquic o emocional que no s’ha pogut pair bé.
Si la persona no pot relacionar els problemes físics amb les dificultats emocionals, els tractaments mèdics no funcionen. Les sales d’espera dels CAPS estan plenes de gent que busca un sentit a l’aparició dels seus símptomes i, molt sovint, es troba amb un seguit de proves i la recepta d’un medicament. Tinc un cas per explicar-vos.
És el cas d’una dona valenta que va tirar endavant tota sola la criança de la seva filla ja que el marit les va abandonar quan la nena era petita. Va posar tot l’empeny en aquesta filla i la noia va aconseguir fites importants fins a doctorar-se en Físiques i aconseguir una beca per seguir els estudis a una Universitat de prestigi internacional. Quant la noia se’n va anar, la separació va ser molt dura per a la mare qui es va queda molt trista i va presentar un quadre de fatiga crònica. Va iniciar un llarg recorregut de proves mèdiques i de medicacions fins que va començar una psicoteràpia que li va permetre parlar i enfrontar el tema de les separacions (de la filla, del marit i de la seva mare que va morir quan ella era adolescent). Ara, al cap de temps, ha millorat molt l’estat d’ànim i ha trobat la manera de tolerar millor els dolors i el cansament. La dona ha iniciat noves relacions amb un grup de gent i comença a plantejar-se noves activitats amb més il·lusió i optimisme.
En aquest cas veiem com una primera pèrdua: la mort de la seva mare li va produir un trauma i el dolor s’anava repetint a cada nova separació. Relacionar la part física amb la part emocional, li va permetre començar a sentir-se millor.
No podem oblidar que som una unitat de cos i ment i que separar-los és ignorar l’essència humana.
Pilar Gonzalez i Paloma Azpilicueta, del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ, col·laboradores del programa Amb veu de Dona
Malalties psicosomàtiques des d'una visió psicològica
El cos parla, això és un fet. Emet missatges que, a vegades, escoltem però no sempre entenem. El que no es pot expressar amb paraules, busca una altra via de manifestació: per el cos, per l’activitat, per el pensament.
Sovint una situació traumàtica es transforma en alguna mena de manifestació somàtica. Un accident, una pèrdua important, una decepció amorosa, una frustració...i tantes altres coses que ens poden arribar a passar. Si aquests fets no els podem encaixar bé, aleshores les tensions surten per mitjà del cos¸per exemple, una preocupació es pot produir mal de cap o problemes per dormir, una pèrdua ens deprimeix i deixem de tenir gana o una separació ens deixa sense desig i sentim un nus a l’estómac.
Les dones tenim formes “especials” de manifestar el patiment, consultem més que els homes quan no ens trobem bé, detectem amb facilitat el malestar i connecten més amb els afectes i les emocions.
A la vida de qualsevol de nosaltres poden aparèixer dificultats més o menys greus que ens resulten difícils d’elaborar mentalment i es tradueixen en malalties físiques, tal com problemes de pell, úlcera d’estómac, dolors musculars com passa a la fibromialgia o síndrome de fatiga crònica, o bé un càncer que pot ser la resposta a una situació difícil de superar.
Aquests malestars els anomenem “malalties psicosomàtiques” que vol dir que el cos està malalt per algun problema psíquic o emocional que no s’ha pogut pair bé.
Si la persona no pot relacionar els problemes físics amb les dificultats emocionals, els tractaments mèdics no funcionen. Les sales d’espera dels CAPS estan plenes de gent que busca un sentit a l’aparició dels seus símptomes i, molt sovint, es troba amb un seguit de proves i la recepta d’un medicament. Tinc un cas per explicar-vos.
És el cas d’una dona valenta que va tirar endavant tota sola la criança de la seva filla ja que el marit les va abandonar quan la nena era petita. Va posar tot l’empeny en aquesta filla i la noia va aconseguir fites importants fins a doctorar-se en Físiques i aconseguir una beca per seguir els estudis a una Universitat de prestigi internacional. Quant la noia se’n va anar, la separació va ser molt dura per a la mare qui es va queda molt trista i va presentar un quadre de fatiga crònica. Va iniciar un llarg recorregut de proves mèdiques i de medicacions fins que va començar una psicoteràpia que li va permetre parlar i enfrontar el tema de les separacions (de la filla, del marit i de la seva mare que va morir quan ella era adolescent). Ara, al cap de temps, ha millorat molt l’estat d’ànim i ha trobat la manera de tolerar millor els dolors i el cansament. La dona ha iniciat noves relacions amb un grup de gent i comença a plantejar-se noves activitats amb més il·lusió i optimisme.
En aquest cas veiem com una primera pèrdua: la mort de la seva mare li va produir un trauma i el dolor s’anava repetint a cada nova separació. Relacionar la part física amb la part emocional, li va permetre començar a sentir-se millor.
No podem oblidar que som una unitat de cos i ment i que separar-los és ignorar l’essència humana.
Pilar Gonzalez i Paloma Azpilicueta, del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ, col·laboradores del programa Amb veu de Dona
psicologia
dilluns, 4 / maig / 2009
Reflexions entorn a donar i a compartir
Donar/compartir, paraules estranyes en els temps que corren, temps d’individualismes extrems. Els missatges que floten al nostre entorn són “Cadascú a la seva”, “Busca’t la vida”, “Espavila’t”, “Qui no li va bé es perquè no vol”, “Tot depèn de tu”, “Jo miro per mi i els que venen al darrera que s’espavilin”.
Cada vegada hi ha més gent que viu sola, famílies monoparentals, els veïns gaire bé no es coneixen, tots anem molt seriosos i callats al tren o a l’autobús, no és fàcil fer noves relacions, és així que proliferen llocs de búsqueda o de trobada de parella, dins i fora d’Internet, viatges i vacances per a “singles”...Vivim en una societat individualista i solitària que necessita més que mai dels altres i del compartir.
Durant força temps semblava que compartir, ajudar-se, intercanviar sense ànim de lucre, fos una cosa “antiga”, de pobres, passada de moda. Ara, amb tot això de la crisi econòmica, sembla que alguna cosa comença a canviar...serà veritat això que diuen que les crisis serveixen per fer un canvi de valors?, que la solidaritat, l’intercanviï, el compartir comencen a tenir un autèntic sentit, no material sinó com a valor humà?
Fa temps que a nivell institucional es promociona el “banc del temps” que és una versió del bescanvi (“el trueque” es diu en castellà) que és ni més ni menys que l’intercanvií d’objectes i serveis sense mediació dels diners, la qual cosa ha existit tota la vida.
Aquest bescanvi és del tot imprescindible quan es tracta dels afectes: dono carinyo, estimació, rebo atencions, interès, companyia. Tots necessitem dels altres: donar a canvi de rebre. Ningú és feliç en la soletat.
Quan un nen neix ha de fer un llarg i complexa procés per arribar a humanitzar-se i convertir-se en una persona independent, amb criteris i desigs propis. Els pares li son del tot imprescindibles per a fer-se i construir-se, per a convertir-se en subjecte.
L’aprenentatge de donar i compartir es genera en aquest primer vincle, tant íntim i estret entre la mare i fill que, poc a poc, s’anirà estenent cap els altres: pare, germans, amics, societat en general. L’atenció, la disponibilitat, les il·lusions i expectatives dels pares li permetran créixer tant per dins com per fora. Si l’infant rep, podrà donar i si és estimat, serà capaç de compartir.
S’ha de prendre cura de la maternitat, valorar-la i donar-li un espai social, això serà el fonament d’una societat més solidària.
Som les dones, en bona part per aquest rol maternal, que gaire bé sempre estem disposades a donar i a compartir, que som més sensibles a les necessitats d’afecte que tots tenim i, a canvi, sense dubte, també esperem rebre reciprocitat en aquest amor tan gran que la majoria posem en els fills.
Podríem dir que l’essència de la dona està en DONAR. Fent un joc de paraules: “la dona, dóna”. Però qui dona molt també espera rebre molt a canvi. Potser massa. La dona ha de saber deixar-se coses per ella: temps, amor, relacions, activitats. Abans, la generació de les nostres mares, eren dones que no miraven per elles, tot estava dipositat en la família. Ara, les dones d’avui en dia hem d’aprendre a mesurar fins on es pot donar, no quedar buides, no donar-ho tot, tenir espais de vida pròpia.
L’equilibri emocional és molt fràgil, tots necessitem ser sostinguts, ser estimats, tenir altres amb qui poder compartir. La generositat és un bella paraula que no és pot practicar sinó hi ha retorn. Donar a canvi de rebre ens permetrà compartir i ser més oberts i solidàris amb el món que ens envolta.
Pilar Gonzalez i Paloma Azpilicueta, del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ
Reflexions entorn a donar i a compartir
Donar/compartir, paraules estranyes en els temps que corren, temps d’individualismes extrems. Els missatges que floten al nostre entorn són “Cadascú a la seva”, “Busca’t la vida”, “Espavila’t”, “Qui no li va bé es perquè no vol”, “Tot depèn de tu”, “Jo miro per mi i els que venen al darrera que s’espavilin”.
Cada vegada hi ha més gent que viu sola, famílies monoparentals, els veïns gaire bé no es coneixen, tots anem molt seriosos i callats al tren o a l’autobús, no és fàcil fer noves relacions, és així que proliferen llocs de búsqueda o de trobada de parella, dins i fora d’Internet, viatges i vacances per a “singles”...Vivim en una societat individualista i solitària que necessita més que mai dels altres i del compartir.
Durant força temps semblava que compartir, ajudar-se, intercanviar sense ànim de lucre, fos una cosa “antiga”, de pobres, passada de moda. Ara, amb tot això de la crisi econòmica, sembla que alguna cosa comença a canviar...serà veritat això que diuen que les crisis serveixen per fer un canvi de valors?, que la solidaritat, l’intercanviï, el compartir comencen a tenir un autèntic sentit, no material sinó com a valor humà?
Fa temps que a nivell institucional es promociona el “banc del temps” que és una versió del bescanvi (“el trueque” es diu en castellà) que és ni més ni menys que l’intercanvií d’objectes i serveis sense mediació dels diners, la qual cosa ha existit tota la vida.
Aquest bescanvi és del tot imprescindible quan es tracta dels afectes: dono carinyo, estimació, rebo atencions, interès, companyia. Tots necessitem dels altres: donar a canvi de rebre. Ningú és feliç en la soletat.
Quan un nen neix ha de fer un llarg i complexa procés per arribar a humanitzar-se i convertir-se en una persona independent, amb criteris i desigs propis. Els pares li son del tot imprescindibles per a fer-se i construir-se, per a convertir-se en subjecte.
L’aprenentatge de donar i compartir es genera en aquest primer vincle, tant íntim i estret entre la mare i fill que, poc a poc, s’anirà estenent cap els altres: pare, germans, amics, societat en general. L’atenció, la disponibilitat, les il·lusions i expectatives dels pares li permetran créixer tant per dins com per fora. Si l’infant rep, podrà donar i si és estimat, serà capaç de compartir.
S’ha de prendre cura de la maternitat, valorar-la i donar-li un espai social, això serà el fonament d’una societat més solidària.
Som les dones, en bona part per aquest rol maternal, que gaire bé sempre estem disposades a donar i a compartir, que som més sensibles a les necessitats d’afecte que tots tenim i, a canvi, sense dubte, també esperem rebre reciprocitat en aquest amor tan gran que la majoria posem en els fills.
Podríem dir que l’essència de la dona està en DONAR. Fent un joc de paraules: “la dona, dóna”. Però qui dona molt també espera rebre molt a canvi. Potser massa. La dona ha de saber deixar-se coses per ella: temps, amor, relacions, activitats. Abans, la generació de les nostres mares, eren dones que no miraven per elles, tot estava dipositat en la família. Ara, les dones d’avui en dia hem d’aprendre a mesurar fins on es pot donar, no quedar buides, no donar-ho tot, tenir espais de vida pròpia.
L’equilibri emocional és molt fràgil, tots necessitem ser sostinguts, ser estimats, tenir altres amb qui poder compartir. La generositat és un bella paraula que no és pot practicar sinó hi ha retorn. Donar a canvi de rebre ens permetrà compartir i ser més oberts i solidàris amb el món que ens envolta.
Pilar Gonzalez i Paloma Azpilicueta, del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ
Psicologia
Primer escrit sobre psicologia
Programa del 5 març 2009
Pilar González i Paloma Azpilicueta, psicòlogues i psicoterapeutes del Centre de Psicología de Mataró, del Camí Ral 552,que aquest any celebrará el 27è aniversari de la seva fundació.
LA MATERNITAT
Hi ha coses que no es poden explicar amb paraules. La sensació que una dona pot arribar a experimentar quan rep el seu fill o filla en braços per primer cop: el cóctel de sentiments és tan intens que no hi ha potser res més emocional i emocionant a la vida com aquest primer moment.
Avui per sort, les dones podem ESCOLLIR entre tenir o no tenir fills, triar el moment més adients per fer-ho i, a vegades, encara que la natura es resisteixi, tenim a l’abst diferents tèniques de reproducció assistida.
La crida de la maternitat sorgeix de cop i s’hi juga indubtablement la biología però, i per sobre de tot, el DESIG; com és d’important per al petit nadó ser ben rebut, ben desitjat, esperat... Els pares li hauran de dedicar molta atenció i disponibilitat. Tirar endavant la criança dels fills sempre suposa sacrifis i renúncies, però també pot ser una extraordinària font de satisfaccions.
El primer vincle mare-fill és molt intens i així ha de ser però tant per a la mare com per al petit nadó és molt important la presència del pare: tots dos, mare i nadó, necessiten del seu suport. I en això, encara que les coses han canviat molt,els homes han de fer un canvi de xip e implicar-se més.
Així el fill és dels pares però també de la societat: ells són el nostre futur, el nostre recanvi i una inmensa font de vida, i si volem que les coses vagin bé, se’ls ha d’atendre, estimar i acompanyar. ¿Cóm pot contribuir a tot això la societat?
- amb permissos de maternitat generosos i, sobre tot, reals, que es puguin exercir
- afavorint permissos de paternitat per als pares
- fent compatible la maternitat i la paternitat amb els compromissos laborals
- subvencionant les mares ( o pares) que vulguin temporalment deixar de treballar
- fent reduccions de jornada laboral
- amb bones i suficients escoles bressol
- etc..
La maternitat , la criança i l’educació dels fills no s’ha de contemplar com una càrrega ( social o empresarial) sinó com un benefici, com una aposta d’un futur saludable i una font de benestar per a tots.
Programa del 5 març 2009
Pilar González i Paloma Azpilicueta, psicòlogues i psicoterapeutes del Centre de Psicología de Mataró, del Camí Ral 552,que aquest any celebrará el 27è aniversari de la seva fundació.
LA MATERNITAT
Hi ha coses que no es poden explicar amb paraules. La sensació que una dona pot arribar a experimentar quan rep el seu fill o filla en braços per primer cop: el cóctel de sentiments és tan intens que no hi ha potser res més emocional i emocionant a la vida com aquest primer moment.
Avui per sort, les dones podem ESCOLLIR entre tenir o no tenir fills, triar el moment més adients per fer-ho i, a vegades, encara que la natura es resisteixi, tenim a l’abst diferents tèniques de reproducció assistida.
La crida de la maternitat sorgeix de cop i s’hi juga indubtablement la biología però, i per sobre de tot, el DESIG; com és d’important per al petit nadó ser ben rebut, ben desitjat, esperat... Els pares li hauran de dedicar molta atenció i disponibilitat. Tirar endavant la criança dels fills sempre suposa sacrifis i renúncies, però també pot ser una extraordinària font de satisfaccions.
El primer vincle mare-fill és molt intens i així ha de ser però tant per a la mare com per al petit nadó és molt important la presència del pare: tots dos, mare i nadó, necessiten del seu suport. I en això, encara que les coses han canviat molt,els homes han de fer un canvi de xip e implicar-se més.
Així el fill és dels pares però també de la societat: ells són el nostre futur, el nostre recanvi i una inmensa font de vida, i si volem que les coses vagin bé, se’ls ha d’atendre, estimar i acompanyar. ¿Cóm pot contribuir a tot això la societat?
- amb permissos de maternitat generosos i, sobre tot, reals, que es puguin exercir
- afavorint permissos de paternitat per als pares
- fent compatible la maternitat i la paternitat amb els compromissos laborals
- subvencionant les mares ( o pares) que vulguin temporalment deixar de treballar
- fent reduccions de jornada laboral
- amb bones i suficients escoles bressol
- etc..
La maternitat , la criança i l’educació dels fills no s’ha de contemplar com una càrrega ( social o empresarial) sinó com un benefici, com una aposta d’un futur saludable i una font de benestar per a tots.
sábado, 30 de mayo de 2009
Pensamientos de Einstein
La Crisis según ‘Einstein’
‘No pretendamos que las cosas cambien, si siempre hacemos lo mismo. La
crisis es la mejor bendición que puede sucederle a personas y países,
porque la crisis trae progresos. La creatividad nace de la angustia
como el día nace de la noche oscura. Es en la crisis que nace la
inventiva, los descubrimientos y las grandes estrategias. Quien supera
la crisis se supera a sí mismo sin quedar ’superado’.
Quien atribuye a la crisis sus fracasos y penurias, violenta su propio
talento y respeta más a los problemas que a las soluciones. La
verdadera crisis, es la crisis de la incompetencia. El inconveniente
de las personas y los países es la pereza para encontrar las salidas y
soluciones. Sin crisis no hay desafíos, sin desafíos la vida es una
rutina, una lenta agonía. Sin crisis no hay méritos. Es en la crisis
donde aflora lo mejor de cada uno, porque sin crisis todo viento es
caricia. Hablar de crisis es promoverla, y callar en la crisis es
exaltar el conformismo. En vez de esto, trabajemos duro. Acabemos de
una vez con la única crisis amenazadora, que es la tragedia de no
querer luchar por superarla’.
Albert Einstein
‘No pretendamos que las cosas cambien, si siempre hacemos lo mismo. La
crisis es la mejor bendición que puede sucederle a personas y países,
porque la crisis trae progresos. La creatividad nace de la angustia
como el día nace de la noche oscura. Es en la crisis que nace la
inventiva, los descubrimientos y las grandes estrategias. Quien supera
la crisis se supera a sí mismo sin quedar ’superado’.
Quien atribuye a la crisis sus fracasos y penurias, violenta su propio
talento y respeta más a los problemas que a las soluciones. La
verdadera crisis, es la crisis de la incompetencia. El inconveniente
de las personas y los países es la pereza para encontrar las salidas y
soluciones. Sin crisis no hay desafíos, sin desafíos la vida es una
rutina, una lenta agonía. Sin crisis no hay méritos. Es en la crisis
donde aflora lo mejor de cada uno, porque sin crisis todo viento es
caricia. Hablar de crisis es promoverla, y callar en la crisis es
exaltar el conformismo. En vez de esto, trabajemos duro. Acabemos de
una vez con la única crisis amenazadora, que es la tragedia de no
querer luchar por superarla’.
Albert Einstein
martes, 12 de mayo de 2009
El conte de la Laura
Hi havia una vegada una nena d’uns deu anys més o menys. El cas és que aquesta nena tenia un do. Parlava i parlava allà a on anés. Fins i tot mentre dormia. Però tothom que la escoltava quedava meravellat de les històries que explicava. La gent no s’avorria. Sovint es barallaven per estar al seu costat el més a prop possible. No volien perdre el fil de la història .
A mida que passaven els dies, la Laura, que així és deia la nena, s’adonà que havien tres nenes més que la seguien allà a on anava. Un dia s’apropà a elles i els preguntà:
_ Per què em seguiu a tot arreu allà on vaig ?
_ Per què ens agrada sentir com parles - va dir la primera -
_ Per què no ens ensenyes? - va dir la segona -
_ Si, si, podríem anar amb tu i explicar moltes més històries a molta més gent - va dir la tercera -
A la Laura li agradà la idea i va acceptar.
A partir d’aquell moment començaren a explicar les seves històries per places i carrers, per pobles i ciutats. Ensenyaren altres nenes i el grup anava creixen. Amb els anys la Laura i les seves amigues van poder ensenyar a les seves netes el poder de la Paraula.
I vet aquí un gos i vet aquí un gat i aquest conte, s’ha acabat!
A mida que passaven els dies, la Laura, que així és deia la nena, s’adonà que havien tres nenes més que la seguien allà a on anava. Un dia s’apropà a elles i els preguntà:
_ Per què em seguiu a tot arreu allà on vaig ?
_ Per què ens agrada sentir com parles - va dir la primera -
_ Per què no ens ensenyes? - va dir la segona -
_ Si, si, podríem anar amb tu i explicar moltes més històries a molta més gent - va dir la tercera -
A la Laura li agradà la idea i va acceptar.
A partir d’aquell moment començaren a explicar les seves històries per places i carrers, per pobles i ciutats. Ensenyaren altres nenes i el grup anava creixen. Amb els anys la Laura i les seves amigues van poder ensenyar a les seves netes el poder de la Paraula.
I vet aquí un gos i vet aquí un gat i aquest conte, s’ha acabat!
viernes, 27 de marzo de 2009
Simone de Beauvoir
SIMONE DE BEAUVOIR (9 de gener 1908- 14 d’abril 1986)
Novelista francesa existencialista i feminista
Va néixer en una família burgesa i la van educar sota una moral cristiana. Però en la seva joventut és va deslligar dels seus orígens. És llicencia en Filosofia en la Sorbona i és estudiant en aquesta ciutat on coneix a Jean Paul Sartre amb el qual mantindrà una relació molt especial. Relació basada en mantenir les seves llibertats individuals en la seva vida en conjunt. Va ser professora de filosofia fins el 1943. Però la ocupació alemanya de Paris a causa de la Segona Guerra Mundial la va allunyar de l’ensenyament. És aleshores quant forma part del moviment de Resistència Francesa.
Com escriptora ens va deixar d’herència les seves novel•les, la primera de les quals és La convidada (1943). En ella explora els dilemes existencialistes de la llibertat, l’acció i la responsabilitat individual. Aquest serà el tema bàsic de moltes de les seves obres. Però va ser amb Els mandarins (1954) que va guanyar el premi Goncourt. És considerada la més important de totes les seves obres. En ella fa un retrat sense concessions dels grans intel•lectuals contemporanis, (principalment de Jean Paul Sartre). S’ha de destacar també Memòria d'una jove de bona família (1958) que és autobiogràfica, i Les belles imatges (1966) on critica la societat de consum i presenta una visió força negativa de la relació mare i filla.
Cap destacar entre els seus assaigs El segon sexe (1949) una profunda anàlisi del paper de la dona en la societat. El seu llibre revelació a partir del qual és va considerar la pionera del moviment feminista. Però va ser a partir dels anys 70 que va començar a militar en el Moviment d’alliberació de les dones a França (M.L.F.).
Simone de Beauvoir també va escriure memòries de joventut i maduresa. Entre elles està La vellesa (1970) on critica apassionadament l’actitud de la societat cap els ancians. Una mort dolça (1964) i La cerimònia dels adéus (1981) on descriu la decadència física i mental del seu company Jean Paul Sartre, provocant un gran escàndol.
Simone de Beauvoir mor a l’any 1986 a París. És aleshores que comencen a aparèixer els seus diaris íntims i la seva correspondència. Vull destacar alguna de les frases que ens va deixar:
- El problema de la mujer siempre ha sido un problema de hombres
- Las arrugas de la piel son ese algo indescriptible que procede del alma.
- Lo más escandaloso que tiene el escándalo es que uno se acostumbra.
Podría posar-ne més però aquestes em van agradar molt.
El que realment impressiona de Simone de Beavoir és que va poder viure segons les seves conviccions que anaven en contra de les tradicions i la lògica cultural de la societat del moment. És per això que va ser important, no només per els seus llibres, (altament recomanables), si no també per la seva manera de viure. Estimada o criticada per les seves contradiccions, Simone de Beauvoir és el testimoni d’una dona que es va rebel•là contra el status quo plantejant la seva realització personal amb el seu treball.
Kate Millet resumeix la seva obra en aquesta frase: “per moltes dones ella ens va ensenyar a viure, no només a pensar”.
sábado, 14 de marzo de 2009
Punto de cruz
Por fin he acabado el último cuadro de punto de cruz!!!
La verdad es que tardo bastante en hacerlos pues me lo tomo como puro entretenimiento y los motivos son un poco complicados. Si tuviera que vivir de ellos me moriría de hambre, porque saldrian carísimos y nadie me los compraría. Aunque también tengo que decir que no los tengo en venta.
La verdad es que tardo bastante en hacerlos pues me lo tomo como puro entretenimiento y los motivos son un poco complicados. Si tuviera que vivir de ellos me moriría de hambre, porque saldrian carísimos y nadie me los compraría. Aunque también tengo que decir que no los tengo en venta.
viernes, 6 de marzo de 2009
El cuento de caperucita
Es un poco largo pero vale la pena leerlo. No es un cuento normal.
El cuento de caperucita.
El bosque era mi hogar. Yo vivía allí y me gustaba mucho. Siempre trataba de mantenerlo ordenado y limpio.
Un día soleado, mientras estaba recogiendo las basuras dejadas por unos turistas sentí pasos. Me escondí detrás de un árbol y vi venir una niña vestida en una forma muy divertida: toda de rojo y su cabeza cubierta, como si no quisieran que la vean. Andaba feliz y comenzó a cortar las flores de nuestro bosque, sin pedir permiso a nadie, quizás ni se le ocurrió que estas flores no le pertenecían. Naturalmente, me puse a investigar. Le pregunte quien era, de donde venia, a donde iba, a lo que ella me contesto, cantando y bailando, que iba a casa de su abuelita con una canasta para el almuerzo.
Me pareció una persona honesta, pero estaba en mi bosque cortando flores. De repente, sin ningún remordimiento, mató a un mosquito que volaba libremente, pues también el bosque era para el. Así que decidí darle una lección y enseñarle lo serio que es meterse en el bosque sin anunciarse antes y comenzar a maltratar a sus habitantes.
La dejé seguir su camino y corrí a la casa de la abuelita. Cuando llegue me abrió la puerta una simpática viejecita, le expliqué la situación. Y ella estuvo de acuerdo en que su nieta merecía una lección. La abuelita aceptó permanecer fuera de la vista hasta que yo la llamara y se escondió debajo de la cama.
Cuando llegó la niña la invite a entrar al dormitorio donde yo estaba acostado vestido con la ropa de la abuelita. La niña llegó sonrojada, y me dijo algo desagradable acerca de mis grandes orejas. He sido insultado antes, así que traté de ser amable y le dije que mis grandes orejas eran par oírla mejor.
Ahora bien me agradaba la niña y traté de prestarle atención, pero ella hizo otra observación insultante acerca de mis ojos saltones. Ustedes comprenderán que empecé a sentirme enojado. La niña tenía bonita apariencia pero empezaba a serme antipática. Sin embargo pensé que debía poner la otra mejilla y le dije que mis ojos me ayudaban para verla mejor. Pero su siguiente insulto sí me encolerizo. Siempre he tenido problemas con mis grandes y feos dientes y esa niña hizo un comentario realmente grosero.
Sé que debí haberme controlado pero salté de la cama y le gruñí, enseñándole toda mi dentadura y diciéndole que eran así de grande para comerla mejor. Ahora, piensen Uds.: ningún lobo puede comerse a una niña. Todo el mundo lo sabe. Pero esa niña empezó a correr por toda la habitación gritando y yo corría atrás de ella tratando de calmarla. Como tenía puesta la ropa de la abuelita y me molestaba para correr, me la quité pero fue mucho peor. La niña gritó aun más. De repente la puerta se abrió y apareció un leñador con un hacha enorme y afilada. Yo lo mire y comprendí que corría peligro así que salté por la ventana y escapé.
Me gustaría decirles que este es el final del cuento, pero desgraciadamente no es así. La abuelita jamás contó mi parte de la historia y no pasó mucho tiempo sin que se corriera la voz que yo era un lobo malo y peligroso. Todo el mundo comenzó a evitarme.
No se que le pasaría a esa niña antipática y vestida en forma tan rara, pero si les puedo decir que yo nunca pude contar mi versión. Ahora Uds. ya lo saben
El cuento de caperucita.
El bosque era mi hogar. Yo vivía allí y me gustaba mucho. Siempre trataba de mantenerlo ordenado y limpio.
Un día soleado, mientras estaba recogiendo las basuras dejadas por unos turistas sentí pasos. Me escondí detrás de un árbol y vi venir una niña vestida en una forma muy divertida: toda de rojo y su cabeza cubierta, como si no quisieran que la vean. Andaba feliz y comenzó a cortar las flores de nuestro bosque, sin pedir permiso a nadie, quizás ni se le ocurrió que estas flores no le pertenecían. Naturalmente, me puse a investigar. Le pregunte quien era, de donde venia, a donde iba, a lo que ella me contesto, cantando y bailando, que iba a casa de su abuelita con una canasta para el almuerzo.
Me pareció una persona honesta, pero estaba en mi bosque cortando flores. De repente, sin ningún remordimiento, mató a un mosquito que volaba libremente, pues también el bosque era para el. Así que decidí darle una lección y enseñarle lo serio que es meterse en el bosque sin anunciarse antes y comenzar a maltratar a sus habitantes.
La dejé seguir su camino y corrí a la casa de la abuelita. Cuando llegue me abrió la puerta una simpática viejecita, le expliqué la situación. Y ella estuvo de acuerdo en que su nieta merecía una lección. La abuelita aceptó permanecer fuera de la vista hasta que yo la llamara y se escondió debajo de la cama.
Cuando llegó la niña la invite a entrar al dormitorio donde yo estaba acostado vestido con la ropa de la abuelita. La niña llegó sonrojada, y me dijo algo desagradable acerca de mis grandes orejas. He sido insultado antes, así que traté de ser amable y le dije que mis grandes orejas eran par oírla mejor.
Ahora bien me agradaba la niña y traté de prestarle atención, pero ella hizo otra observación insultante acerca de mis ojos saltones. Ustedes comprenderán que empecé a sentirme enojado. La niña tenía bonita apariencia pero empezaba a serme antipática. Sin embargo pensé que debía poner la otra mejilla y le dije que mis ojos me ayudaban para verla mejor. Pero su siguiente insulto sí me encolerizo. Siempre he tenido problemas con mis grandes y feos dientes y esa niña hizo un comentario realmente grosero.
Sé que debí haberme controlado pero salté de la cama y le gruñí, enseñándole toda mi dentadura y diciéndole que eran así de grande para comerla mejor. Ahora, piensen Uds.: ningún lobo puede comerse a una niña. Todo el mundo lo sabe. Pero esa niña empezó a correr por toda la habitación gritando y yo corría atrás de ella tratando de calmarla. Como tenía puesta la ropa de la abuelita y me molestaba para correr, me la quité pero fue mucho peor. La niña gritó aun más. De repente la puerta se abrió y apareció un leñador con un hacha enorme y afilada. Yo lo mire y comprendí que corría peligro así que salté por la ventana y escapé.
Me gustaría decirles que este es el final del cuento, pero desgraciadamente no es así. La abuelita jamás contó mi parte de la historia y no pasó mucho tiempo sin que se corriera la voz que yo era un lobo malo y peligroso. Todo el mundo comenzó a evitarme.
No se que le pasaría a esa niña antipática y vestida en forma tan rara, pero si les puedo decir que yo nunca pude contar mi versión. Ahora Uds. ya lo saben
domingo, 22 de febrero de 2009
Carnaval y Pau
Como estamos en Carnaval qué mejor que poner a este personaje. Por favor, está para comérselo.
Amanecer
Si yo puedo ver esta imagen cuando me levanto desde mi casa... ¿qué más puedo pedir? Huelgan las palabras.
sábado, 7 de febrero de 2009
Jugando con la Wii
Es que es asombroso hasta dónde se puede llegar usando nuestra inteligencia y un poco de habilidad, por supuesto. Pero tenemos que estar seguros de usar todas las piezas. Si no, mirad este video.
lunes, 26 de enero de 2009
San Freakmin
Se acabó la temporada de poemas. Ya es hora de cambiar un poco y poner otras cosas.
Os recomiendo esta parodia de los sanfermines que he encontrado paseándome por Youtube
Os recomiendo esta parodia de los sanfermines que he encontrado paseándome por Youtube
jueves, 15 de enero de 2009
Poesía
Hoy tengo ganas de poner alguna poesía más. Hace tiempo que lo tengo abandonado y ya quedan pocas. La segunda la hice antes de quedar embarazada por primera vez. Quise dedicarla a aquel futuro ser, fuese el que fuese.
Por qué silencio
Por qué silencio
cuando no se ve.
Por qué silencio
cuando no se nota.
Por qué silencio
al amanecer,
al atardecer...
a la sombra.
Por qué silencio
en el aire.
por qué silencio
en la nota.
Por qué silencio
en la música
en el baile...
en la sombra.
_______________
Un hombre, una mujer... un alma
Esperaré el día,
esperaré que nazca
de mi cuerpo un suspiro,
un alma.
Esperaré tranquila,
esperaré al alba
un momento de respiro,
una imagen,
una cara.
Le cubrirá el cielo,
le sostendrá firme
la tierra que lo saca.
Y será un hombre, una mujer...
un alma.
__________________
Por qué silencio
Por qué silencio
cuando no se ve.
Por qué silencio
cuando no se nota.
Por qué silencio
al amanecer,
al atardecer...
a la sombra.
Por qué silencio
en el aire.
por qué silencio
en la nota.
Por qué silencio
en la música
en el baile...
en la sombra.
_______________
Un hombre, una mujer... un alma
Esperaré el día,
esperaré que nazca
de mi cuerpo un suspiro,
un alma.
Esperaré tranquila,
esperaré al alba
un momento de respiro,
una imagen,
una cara.
Le cubrirá el cielo,
le sostendrá firme
la tierra que lo saca.
Y será un hombre, una mujer...
un alma.
__________________
domingo, 4 de enero de 2009
Suscribirse a:
Entradas (Atom)