24 juny 2009
Esoterisme, supersticions
La vida és, ho ha estat sempre, complicada i plena d’incerteses. Són tantes les coses que passen i ens passen, tantes les coses que no podem entendre ni controlar! Però les persones necessitem explicacions, necessitem entendre, i busquem mil maneres de fer-ho o, almenys, ho provem.
Una d’aquestes maneres és l’esoterisme i les supersticions. Intentar “endevinar” el nostre futur, el que ens passará, a través de les cartes, de la interpretació del pòsit que ha deixat el té en una tassa, dels signes del Zodiac... Evitar la mala sort no passant mai per sota d’una escala, no fent res el dia 13 del calendari (“Trece y martes, ni te cases ni te embarques ni de tu casa te apartes”), i tantes coses per l’estil.
Són maneres d’intentar controlar l’atzar, allò desconegut, i de sentir-se, així, una mica més protegit i segur, menys vulnerable o dèbil.
Però tot això són il.lusions, miratges.És molt important que hi pensem amb calma i que no ens enganyem. El nostre desig de certeses i de seguretat pot ser tan intens que ens pot fer caure en falses creences i ens pot fer perdre el nostre temps i també els nostres diners. Avui dia, la oferta és enorme i, si hi són, és per què algú ho fa servir.
Per molt que ho volem, no hi ha res que pugui substituir l’esforç personal.El que ens pot ajudar més a la vida és conèixe’ns bé, mirar d’entendre el que sentim, a voltes de manera molt contradictòria. També ens pot ajudar el construir relacions significatives amb els altres, interessar-nos pels demés, compartir, donar i rebre, lluitar per les coses que ens importen, tenir projectes i esperances i perseverar sense donar-nos fàcilment per vençuts. I no perdre la confiança de que podrem trobar solucions a les dificultats que ens anirem trobant.
Això sí que és al nostre abast, depén de nosaltres i és la millor contribució a una bona vida. Aquests recursos i l’interés pels demés i per les coses col.lectives, junt amb l’afecte dels altres, són una de les protections més eficaces enfront dels atzars de la vida.
Paloma Azpilicueta i Pilar González del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARO. Camí Ral 552. Telèfon 93.799.65.96
martes, 30 de junio de 2009
psicologia
Amb veu de dona. 8 de Juny 2009
Pilar González i Paloma Azpilicueta del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ. Camí Ral 552. Telèfon 93 799 65 96
El saber no ocupa lugar
Quantes dones de la nostra generació han volgut aprendre i fer activitats socials, culturals, formatives però la vida no els ha deixat, s’han hagut d’ocupar de la família, de la llar, dels pares que es fan grans.
La dona és, a vegades, la “sacrificada”, qui ha deixat enrere les seves ambicions i ha hagut de posar en primer terme als altres. Però el temps estan canviant i ara la dona sap molt més el que vol i com ho vol. Tant el moviment feminista com la democràcia han fet que la veu de la dona sigui escoltada i pugui fer altres activitats dins i fora de la llar. Potser el més important és que, ara, la dona pot escollir el que vol. Si vol o no tenir fills i el millor moment per tenir-los, si vol o no treballar en el món laboral.
Tot i així, conec dones que diuen “Jo no he treballat mai”, i en realitat volen dir que no han treballat fora de casa però el cas es que no paren quietes en tot el dia, no disposen ni un minut per elles, des d’aixecar els nens, fer els esmorzars, portar-los a escola, posar una rentadora, fer la compra, els llits, netejar la casa, recollir, endreçar, estendre la bugada, fer el dinar. Uf! Quin cansament! Fer dinar, recollir la cuina i encara haurà de recollir els nens, berenars, planxar, banyar-los, fer el sopar, pijames i a dormir. A les 9 de la nit no han tingut ni un minut per elles. Això és un altra cosa si aquesta feina es compartida per el marit. Si entre tots dos s’encarreguen dels fills i de la llar.
Crec que les dones s’han de plantejar molt seriosament tenir espais per elles, poder fer allò que en la seva vida no han pogut fer. Tenen gairebé els cinquanta i es plantegen “encara estic a temps? Què diran de mi: mira aquesta dona tan gran i que ara es posa a estudiar!. Però si no sé fer rés!”
Tant de bo serveixi aquest espai i aquesta petita reflexió perquè moltes dones donin el pas, s’atreveixin a renovar-se, a ampliar els seus horitzons, a fer noves relacions amb companyes que estan en situació semblant, formar-se i preparar-se millor, descobrir coses noves que els permeti eixamplar el món de coneixements. I el més important: fer quelcom que els vingui de gust. Ocupar-se d’elles.
Hi ha tantes coses interessants a fer:
-aprendre a fer ús de l’ordinador, introducció a la informàtica, Internet.
-millorar el català, el castellà. Introduir alguna llengua estrangera.
-fer activitats físiques. Gimnàstica, aprendre a ballar, natació.
-activitats artístiques: pintura, restauració de mobles.
-cursos de cuina
-o perquè no? Preparar la prova d’accés a la Universitat. Poder fer uns estudis superiors.
No és cap bogeria. Es una necessitat. La necessitat de tenir espais propis, la necessitat de millorar l’autoestima i sentir-se valorades, la superació personal de pensar que és capaç d’això i de molt més i, especialment, de sortir del petit món de la llar i ampliar horitzons.
L’activitat ens aparta de les “cabòries” –com diria el personatge de “Polònia”-, ens neteja la ment i ens enriqueix perquè com sabeu “el saber no ocupa lugar”.
Pilar González i Paloma Azpilicueta del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ. Camí Ral 552. Telèfon 93 799 65 96
El saber no ocupa lugar
Quantes dones de la nostra generació han volgut aprendre i fer activitats socials, culturals, formatives però la vida no els ha deixat, s’han hagut d’ocupar de la família, de la llar, dels pares que es fan grans.
La dona és, a vegades, la “sacrificada”, qui ha deixat enrere les seves ambicions i ha hagut de posar en primer terme als altres. Però el temps estan canviant i ara la dona sap molt més el que vol i com ho vol. Tant el moviment feminista com la democràcia han fet que la veu de la dona sigui escoltada i pugui fer altres activitats dins i fora de la llar. Potser el més important és que, ara, la dona pot escollir el que vol. Si vol o no tenir fills i el millor moment per tenir-los, si vol o no treballar en el món laboral.
Tot i així, conec dones que diuen “Jo no he treballat mai”, i en realitat volen dir que no han treballat fora de casa però el cas es que no paren quietes en tot el dia, no disposen ni un minut per elles, des d’aixecar els nens, fer els esmorzars, portar-los a escola, posar una rentadora, fer la compra, els llits, netejar la casa, recollir, endreçar, estendre la bugada, fer el dinar. Uf! Quin cansament! Fer dinar, recollir la cuina i encara haurà de recollir els nens, berenars, planxar, banyar-los, fer el sopar, pijames i a dormir. A les 9 de la nit no han tingut ni un minut per elles. Això és un altra cosa si aquesta feina es compartida per el marit. Si entre tots dos s’encarreguen dels fills i de la llar.
Crec que les dones s’han de plantejar molt seriosament tenir espais per elles, poder fer allò que en la seva vida no han pogut fer. Tenen gairebé els cinquanta i es plantegen “encara estic a temps? Què diran de mi: mira aquesta dona tan gran i que ara es posa a estudiar!. Però si no sé fer rés!”
Tant de bo serveixi aquest espai i aquesta petita reflexió perquè moltes dones donin el pas, s’atreveixin a renovar-se, a ampliar els seus horitzons, a fer noves relacions amb companyes que estan en situació semblant, formar-se i preparar-se millor, descobrir coses noves que els permeti eixamplar el món de coneixements. I el més important: fer quelcom que els vingui de gust. Ocupar-se d’elles.
Hi ha tantes coses interessants a fer:
-aprendre a fer ús de l’ordinador, introducció a la informàtica, Internet.
-millorar el català, el castellà. Introduir alguna llengua estrangera.
-fer activitats físiques. Gimnàstica, aprendre a ballar, natació.
-activitats artístiques: pintura, restauració de mobles.
-cursos de cuina
-o perquè no? Preparar la prova d’accés a la Universitat. Poder fer uns estudis superiors.
No és cap bogeria. Es una necessitat. La necessitat de tenir espais propis, la necessitat de millorar l’autoestima i sentir-se valorades, la superació personal de pensar que és capaç d’això i de molt més i, especialment, de sortir del petit món de la llar i ampliar horitzons.
L’activitat ens aparta de les “cabòries” –com diria el personatge de “Polònia”-, ens neteja la ment i ens enriqueix perquè com sabeu “el saber no ocupa lugar”.
psicologia
Tant si sóm dalt de l’escenari (com a actors) o a baix (com a espectadors), aquest viatge a les nostres emocions ens pot ajudar a ser més persones, a
Paloma Azpilicueta, Psicóloga Centre de Psicologia de Mataró FER TEATRE, FER COMÈDIA
Els actors, tant de cinema com de teatre o de televisió, ens apropen a les nostres emocions mitjançant les expresions de la seva cara, els seus gestos, els seus moviments, la seva veu i les seves paraules. Ells ens fan viure i reviure emocions i sentiments que totes les persones tenim en comú: un mal d’amor, una pèrdua important, un fracás professional, la frustració o decepció en relació a un projecte o una il.lusió, els dubtes, les incerteses...Qui no ha plorat –per dintre o per fora—devant una parella que se separa? Qui no ha desitjat que algú amb molta mala sort , protagonista d’una història trista, visqui el famós “final feliç”? Qui no ha desitjat que “el dolent” de la pel.lícula acabi a la presó, sobretot si no és simpàtic i guapo?
Els actors i actrius, el teatre, el cine, la tele i també els escriptors i els artistes en general ens fan un favor immens: fer-nos vibrar, sentir, emocionar-nos i mantenir viva aquesta part tant important de la nostra vida, i ho fan d’una manera indirecta i el.laborada, que ens resulta menys dura i crua que a la vida real. A més, tot això li passa a un altre, no a nosaltres...Aquesta distància i perspectiva ens ajuda a pensar i sentir, sense que tinguem que posar-nos a la defensiva.Què passa a l’altre banda, quan un puja a l’escenari? L’actor o actriu, professional o no, experimenta en primera persona --amb la paraula, el gest, la veu i tot el seu cos-- les emocions del personatge que interpreta; ell no és el personatge però fa de “mediador”, d’instrument, perquè ens arribi a nosaltres, els espectadors.Però, ¿què sent ella o ell? Quin impacte té ser el centre de totes les mirades? Aquesta “exhibició”,aquest mostrar-se tot sencer, amb cos i ànima, pot generar angoixa i por: la por al rebuig, a que et trobin defectes, a que et xiulin, a no agradar... Però també pot proporcionar satisfaccions importants: ser capaç de transmetre emocions i arribar als altres,conectar bé amb el públic, vèncer les inhibicions, trobar el tó i la manera, atreure l’interés de la gent.
Pot ser una manera de sentir-nos útils i també importants, de revaloritzar-nos.A més, en alguns moments de la vida cotidiana tots som una mica actors. Quantes vegades no hem hagut de dissimular la nostra tristesa devant dels nostres fills, per no preocupar-los en excés? Qui no s’ha trobat reprimint una rialla devant la caiguda d’algú al carrer? L’expressió “poner al mal tiempo buena cara” indica també la necessitat de no mostrar sempre tot el que sentim.
Tant si sóm dalt de l’escenari (com a actors) o a baix (com a espectadors), aquest viatge a les nostres emocions ens pot ajudar a ser més persones, a entendre millor el que sentim i el que poden sentir els altres.
Paloma Azpilicueta, Psicóloga Centre de Psicologia de Mataró FER TEATRE, FER COMÈDIA
Els actors, tant de cinema com de teatre o de televisió, ens apropen a les nostres emocions mitjançant les expresions de la seva cara, els seus gestos, els seus moviments, la seva veu i les seves paraules. Ells ens fan viure i reviure emocions i sentiments que totes les persones tenim en comú: un mal d’amor, una pèrdua important, un fracás professional, la frustració o decepció en relació a un projecte o una il.lusió, els dubtes, les incerteses...Qui no ha plorat –per dintre o per fora—devant una parella que se separa? Qui no ha desitjat que algú amb molta mala sort , protagonista d’una història trista, visqui el famós “final feliç”? Qui no ha desitjat que “el dolent” de la pel.lícula acabi a la presó, sobretot si no és simpàtic i guapo?
Els actors i actrius, el teatre, el cine, la tele i també els escriptors i els artistes en general ens fan un favor immens: fer-nos vibrar, sentir, emocionar-nos i mantenir viva aquesta part tant important de la nostra vida, i ho fan d’una manera indirecta i el.laborada, que ens resulta menys dura i crua que a la vida real. A més, tot això li passa a un altre, no a nosaltres...Aquesta distància i perspectiva ens ajuda a pensar i sentir, sense que tinguem que posar-nos a la defensiva.Què passa a l’altre banda, quan un puja a l’escenari? L’actor o actriu, professional o no, experimenta en primera persona --amb la paraula, el gest, la veu i tot el seu cos-- les emocions del personatge que interpreta; ell no és el personatge però fa de “mediador”, d’instrument, perquè ens arribi a nosaltres, els espectadors.Però, ¿què sent ella o ell? Quin impacte té ser el centre de totes les mirades? Aquesta “exhibició”,aquest mostrar-se tot sencer, amb cos i ànima, pot generar angoixa i por: la por al rebuig, a que et trobin defectes, a que et xiulin, a no agradar... Però també pot proporcionar satisfaccions importants: ser capaç de transmetre emocions i arribar als altres,conectar bé amb el públic, vèncer les inhibicions, trobar el tó i la manera, atreure l’interés de la gent.
Pot ser una manera de sentir-nos útils i també importants, de revaloritzar-nos.A més, en alguns moments de la vida cotidiana tots som una mica actors. Quantes vegades no hem hagut de dissimular la nostra tristesa devant dels nostres fills, per no preocupar-los en excés? Qui no s’ha trobat reprimint una rialla devant la caiguda d’algú al carrer? L’expressió “poner al mal tiempo buena cara” indica també la necessitat de no mostrar sempre tot el que sentim.
Tant si sóm dalt de l’escenari (com a actors) o a baix (com a espectadors), aquest viatge a les nostres emocions ens pot ajudar a ser més persones, a entendre millor el que sentim i el que poden sentir els altres.
psicologia
dilluns, 11 / maig / 2009
Malalties psicosomàtiques des d'una visió psicològica
El cos parla, això és un fet. Emet missatges que, a vegades, escoltem però no sempre entenem. El que no es pot expressar amb paraules, busca una altra via de manifestació: per el cos, per l’activitat, per el pensament.
Sovint una situació traumàtica es transforma en alguna mena de manifestació somàtica. Un accident, una pèrdua important, una decepció amorosa, una frustració...i tantes altres coses que ens poden arribar a passar. Si aquests fets no els podem encaixar bé, aleshores les tensions surten per mitjà del cos¸per exemple, una preocupació es pot produir mal de cap o problemes per dormir, una pèrdua ens deprimeix i deixem de tenir gana o una separació ens deixa sense desig i sentim un nus a l’estómac.
Les dones tenim formes “especials” de manifestar el patiment, consultem més que els homes quan no ens trobem bé, detectem amb facilitat el malestar i connecten més amb els afectes i les emocions.
A la vida de qualsevol de nosaltres poden aparèixer dificultats més o menys greus que ens resulten difícils d’elaborar mentalment i es tradueixen en malalties físiques, tal com problemes de pell, úlcera d’estómac, dolors musculars com passa a la fibromialgia o síndrome de fatiga crònica, o bé un càncer que pot ser la resposta a una situació difícil de superar.
Aquests malestars els anomenem “malalties psicosomàtiques” que vol dir que el cos està malalt per algun problema psíquic o emocional que no s’ha pogut pair bé.
Si la persona no pot relacionar els problemes físics amb les dificultats emocionals, els tractaments mèdics no funcionen. Les sales d’espera dels CAPS estan plenes de gent que busca un sentit a l’aparició dels seus símptomes i, molt sovint, es troba amb un seguit de proves i la recepta d’un medicament. Tinc un cas per explicar-vos.
És el cas d’una dona valenta que va tirar endavant tota sola la criança de la seva filla ja que el marit les va abandonar quan la nena era petita. Va posar tot l’empeny en aquesta filla i la noia va aconseguir fites importants fins a doctorar-se en Físiques i aconseguir una beca per seguir els estudis a una Universitat de prestigi internacional. Quant la noia se’n va anar, la separació va ser molt dura per a la mare qui es va queda molt trista i va presentar un quadre de fatiga crònica. Va iniciar un llarg recorregut de proves mèdiques i de medicacions fins que va començar una psicoteràpia que li va permetre parlar i enfrontar el tema de les separacions (de la filla, del marit i de la seva mare que va morir quan ella era adolescent). Ara, al cap de temps, ha millorat molt l’estat d’ànim i ha trobat la manera de tolerar millor els dolors i el cansament. La dona ha iniciat noves relacions amb un grup de gent i comença a plantejar-se noves activitats amb més il·lusió i optimisme.
En aquest cas veiem com una primera pèrdua: la mort de la seva mare li va produir un trauma i el dolor s’anava repetint a cada nova separació. Relacionar la part física amb la part emocional, li va permetre començar a sentir-se millor.
No podem oblidar que som una unitat de cos i ment i que separar-los és ignorar l’essència humana.
Pilar Gonzalez i Paloma Azpilicueta, del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ, col·laboradores del programa Amb veu de Dona
Malalties psicosomàtiques des d'una visió psicològica
El cos parla, això és un fet. Emet missatges que, a vegades, escoltem però no sempre entenem. El que no es pot expressar amb paraules, busca una altra via de manifestació: per el cos, per l’activitat, per el pensament.
Sovint una situació traumàtica es transforma en alguna mena de manifestació somàtica. Un accident, una pèrdua important, una decepció amorosa, una frustració...i tantes altres coses que ens poden arribar a passar. Si aquests fets no els podem encaixar bé, aleshores les tensions surten per mitjà del cos¸per exemple, una preocupació es pot produir mal de cap o problemes per dormir, una pèrdua ens deprimeix i deixem de tenir gana o una separació ens deixa sense desig i sentim un nus a l’estómac.
Les dones tenim formes “especials” de manifestar el patiment, consultem més que els homes quan no ens trobem bé, detectem amb facilitat el malestar i connecten més amb els afectes i les emocions.
A la vida de qualsevol de nosaltres poden aparèixer dificultats més o menys greus que ens resulten difícils d’elaborar mentalment i es tradueixen en malalties físiques, tal com problemes de pell, úlcera d’estómac, dolors musculars com passa a la fibromialgia o síndrome de fatiga crònica, o bé un càncer que pot ser la resposta a una situació difícil de superar.
Aquests malestars els anomenem “malalties psicosomàtiques” que vol dir que el cos està malalt per algun problema psíquic o emocional que no s’ha pogut pair bé.
Si la persona no pot relacionar els problemes físics amb les dificultats emocionals, els tractaments mèdics no funcionen. Les sales d’espera dels CAPS estan plenes de gent que busca un sentit a l’aparició dels seus símptomes i, molt sovint, es troba amb un seguit de proves i la recepta d’un medicament. Tinc un cas per explicar-vos.
És el cas d’una dona valenta que va tirar endavant tota sola la criança de la seva filla ja que el marit les va abandonar quan la nena era petita. Va posar tot l’empeny en aquesta filla i la noia va aconseguir fites importants fins a doctorar-se en Físiques i aconseguir una beca per seguir els estudis a una Universitat de prestigi internacional. Quant la noia se’n va anar, la separació va ser molt dura per a la mare qui es va queda molt trista i va presentar un quadre de fatiga crònica. Va iniciar un llarg recorregut de proves mèdiques i de medicacions fins que va començar una psicoteràpia que li va permetre parlar i enfrontar el tema de les separacions (de la filla, del marit i de la seva mare que va morir quan ella era adolescent). Ara, al cap de temps, ha millorat molt l’estat d’ànim i ha trobat la manera de tolerar millor els dolors i el cansament. La dona ha iniciat noves relacions amb un grup de gent i comença a plantejar-se noves activitats amb més il·lusió i optimisme.
En aquest cas veiem com una primera pèrdua: la mort de la seva mare li va produir un trauma i el dolor s’anava repetint a cada nova separació. Relacionar la part física amb la part emocional, li va permetre començar a sentir-se millor.
No podem oblidar que som una unitat de cos i ment i que separar-los és ignorar l’essència humana.
Pilar Gonzalez i Paloma Azpilicueta, del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ, col·laboradores del programa Amb veu de Dona
psicologia
dilluns, 4 / maig / 2009
Reflexions entorn a donar i a compartir
Donar/compartir, paraules estranyes en els temps que corren, temps d’individualismes extrems. Els missatges que floten al nostre entorn són “Cadascú a la seva”, “Busca’t la vida”, “Espavila’t”, “Qui no li va bé es perquè no vol”, “Tot depèn de tu”, “Jo miro per mi i els que venen al darrera que s’espavilin”.
Cada vegada hi ha més gent que viu sola, famílies monoparentals, els veïns gaire bé no es coneixen, tots anem molt seriosos i callats al tren o a l’autobús, no és fàcil fer noves relacions, és així que proliferen llocs de búsqueda o de trobada de parella, dins i fora d’Internet, viatges i vacances per a “singles”...Vivim en una societat individualista i solitària que necessita més que mai dels altres i del compartir.
Durant força temps semblava que compartir, ajudar-se, intercanviar sense ànim de lucre, fos una cosa “antiga”, de pobres, passada de moda. Ara, amb tot això de la crisi econòmica, sembla que alguna cosa comença a canviar...serà veritat això que diuen que les crisis serveixen per fer un canvi de valors?, que la solidaritat, l’intercanviï, el compartir comencen a tenir un autèntic sentit, no material sinó com a valor humà?
Fa temps que a nivell institucional es promociona el “banc del temps” que és una versió del bescanvi (“el trueque” es diu en castellà) que és ni més ni menys que l’intercanvií d’objectes i serveis sense mediació dels diners, la qual cosa ha existit tota la vida.
Aquest bescanvi és del tot imprescindible quan es tracta dels afectes: dono carinyo, estimació, rebo atencions, interès, companyia. Tots necessitem dels altres: donar a canvi de rebre. Ningú és feliç en la soletat.
Quan un nen neix ha de fer un llarg i complexa procés per arribar a humanitzar-se i convertir-se en una persona independent, amb criteris i desigs propis. Els pares li son del tot imprescindibles per a fer-se i construir-se, per a convertir-se en subjecte.
L’aprenentatge de donar i compartir es genera en aquest primer vincle, tant íntim i estret entre la mare i fill que, poc a poc, s’anirà estenent cap els altres: pare, germans, amics, societat en general. L’atenció, la disponibilitat, les il·lusions i expectatives dels pares li permetran créixer tant per dins com per fora. Si l’infant rep, podrà donar i si és estimat, serà capaç de compartir.
S’ha de prendre cura de la maternitat, valorar-la i donar-li un espai social, això serà el fonament d’una societat més solidària.
Som les dones, en bona part per aquest rol maternal, que gaire bé sempre estem disposades a donar i a compartir, que som més sensibles a les necessitats d’afecte que tots tenim i, a canvi, sense dubte, també esperem rebre reciprocitat en aquest amor tan gran que la majoria posem en els fills.
Podríem dir que l’essència de la dona està en DONAR. Fent un joc de paraules: “la dona, dóna”. Però qui dona molt també espera rebre molt a canvi. Potser massa. La dona ha de saber deixar-se coses per ella: temps, amor, relacions, activitats. Abans, la generació de les nostres mares, eren dones que no miraven per elles, tot estava dipositat en la família. Ara, les dones d’avui en dia hem d’aprendre a mesurar fins on es pot donar, no quedar buides, no donar-ho tot, tenir espais de vida pròpia.
L’equilibri emocional és molt fràgil, tots necessitem ser sostinguts, ser estimats, tenir altres amb qui poder compartir. La generositat és un bella paraula que no és pot practicar sinó hi ha retorn. Donar a canvi de rebre ens permetrà compartir i ser més oberts i solidàris amb el món que ens envolta.
Pilar Gonzalez i Paloma Azpilicueta, del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ
Reflexions entorn a donar i a compartir
Donar/compartir, paraules estranyes en els temps que corren, temps d’individualismes extrems. Els missatges que floten al nostre entorn són “Cadascú a la seva”, “Busca’t la vida”, “Espavila’t”, “Qui no li va bé es perquè no vol”, “Tot depèn de tu”, “Jo miro per mi i els que venen al darrera que s’espavilin”.
Cada vegada hi ha més gent que viu sola, famílies monoparentals, els veïns gaire bé no es coneixen, tots anem molt seriosos i callats al tren o a l’autobús, no és fàcil fer noves relacions, és així que proliferen llocs de búsqueda o de trobada de parella, dins i fora d’Internet, viatges i vacances per a “singles”...Vivim en una societat individualista i solitària que necessita més que mai dels altres i del compartir.
Durant força temps semblava que compartir, ajudar-se, intercanviar sense ànim de lucre, fos una cosa “antiga”, de pobres, passada de moda. Ara, amb tot això de la crisi econòmica, sembla que alguna cosa comença a canviar...serà veritat això que diuen que les crisis serveixen per fer un canvi de valors?, que la solidaritat, l’intercanviï, el compartir comencen a tenir un autèntic sentit, no material sinó com a valor humà?
Fa temps que a nivell institucional es promociona el “banc del temps” que és una versió del bescanvi (“el trueque” es diu en castellà) que és ni més ni menys que l’intercanvií d’objectes i serveis sense mediació dels diners, la qual cosa ha existit tota la vida.
Aquest bescanvi és del tot imprescindible quan es tracta dels afectes: dono carinyo, estimació, rebo atencions, interès, companyia. Tots necessitem dels altres: donar a canvi de rebre. Ningú és feliç en la soletat.
Quan un nen neix ha de fer un llarg i complexa procés per arribar a humanitzar-se i convertir-se en una persona independent, amb criteris i desigs propis. Els pares li son del tot imprescindibles per a fer-se i construir-se, per a convertir-se en subjecte.
L’aprenentatge de donar i compartir es genera en aquest primer vincle, tant íntim i estret entre la mare i fill que, poc a poc, s’anirà estenent cap els altres: pare, germans, amics, societat en general. L’atenció, la disponibilitat, les il·lusions i expectatives dels pares li permetran créixer tant per dins com per fora. Si l’infant rep, podrà donar i si és estimat, serà capaç de compartir.
S’ha de prendre cura de la maternitat, valorar-la i donar-li un espai social, això serà el fonament d’una societat més solidària.
Som les dones, en bona part per aquest rol maternal, que gaire bé sempre estem disposades a donar i a compartir, que som més sensibles a les necessitats d’afecte que tots tenim i, a canvi, sense dubte, també esperem rebre reciprocitat en aquest amor tan gran que la majoria posem en els fills.
Podríem dir que l’essència de la dona està en DONAR. Fent un joc de paraules: “la dona, dóna”. Però qui dona molt també espera rebre molt a canvi. Potser massa. La dona ha de saber deixar-se coses per ella: temps, amor, relacions, activitats. Abans, la generació de les nostres mares, eren dones que no miraven per elles, tot estava dipositat en la família. Ara, les dones d’avui en dia hem d’aprendre a mesurar fins on es pot donar, no quedar buides, no donar-ho tot, tenir espais de vida pròpia.
L’equilibri emocional és molt fràgil, tots necessitem ser sostinguts, ser estimats, tenir altres amb qui poder compartir. La generositat és un bella paraula que no és pot practicar sinó hi ha retorn. Donar a canvi de rebre ens permetrà compartir i ser més oberts i solidàris amb el món que ens envolta.
Pilar Gonzalez i Paloma Azpilicueta, del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ
Psicologia
Primer escrit sobre psicologia
Programa del 5 març 2009
Pilar González i Paloma Azpilicueta, psicòlogues i psicoterapeutes del Centre de Psicología de Mataró, del Camí Ral 552,que aquest any celebrará el 27è aniversari de la seva fundació.
LA MATERNITAT
Hi ha coses que no es poden explicar amb paraules. La sensació que una dona pot arribar a experimentar quan rep el seu fill o filla en braços per primer cop: el cóctel de sentiments és tan intens que no hi ha potser res més emocional i emocionant a la vida com aquest primer moment.
Avui per sort, les dones podem ESCOLLIR entre tenir o no tenir fills, triar el moment més adients per fer-ho i, a vegades, encara que la natura es resisteixi, tenim a l’abst diferents tèniques de reproducció assistida.
La crida de la maternitat sorgeix de cop i s’hi juga indubtablement la biología però, i per sobre de tot, el DESIG; com és d’important per al petit nadó ser ben rebut, ben desitjat, esperat... Els pares li hauran de dedicar molta atenció i disponibilitat. Tirar endavant la criança dels fills sempre suposa sacrifis i renúncies, però també pot ser una extraordinària font de satisfaccions.
El primer vincle mare-fill és molt intens i així ha de ser però tant per a la mare com per al petit nadó és molt important la presència del pare: tots dos, mare i nadó, necessiten del seu suport. I en això, encara que les coses han canviat molt,els homes han de fer un canvi de xip e implicar-se més.
Així el fill és dels pares però també de la societat: ells són el nostre futur, el nostre recanvi i una inmensa font de vida, i si volem que les coses vagin bé, se’ls ha d’atendre, estimar i acompanyar. ¿Cóm pot contribuir a tot això la societat?
- amb permissos de maternitat generosos i, sobre tot, reals, que es puguin exercir
- afavorint permissos de paternitat per als pares
- fent compatible la maternitat i la paternitat amb els compromissos laborals
- subvencionant les mares ( o pares) que vulguin temporalment deixar de treballar
- fent reduccions de jornada laboral
- amb bones i suficients escoles bressol
- etc..
La maternitat , la criança i l’educació dels fills no s’ha de contemplar com una càrrega ( social o empresarial) sinó com un benefici, com una aposta d’un futur saludable i una font de benestar per a tots.
Programa del 5 març 2009
Pilar González i Paloma Azpilicueta, psicòlogues i psicoterapeutes del Centre de Psicología de Mataró, del Camí Ral 552,que aquest any celebrará el 27è aniversari de la seva fundació.
LA MATERNITAT
Hi ha coses que no es poden explicar amb paraules. La sensació que una dona pot arribar a experimentar quan rep el seu fill o filla en braços per primer cop: el cóctel de sentiments és tan intens que no hi ha potser res més emocional i emocionant a la vida com aquest primer moment.
Avui per sort, les dones podem ESCOLLIR entre tenir o no tenir fills, triar el moment més adients per fer-ho i, a vegades, encara que la natura es resisteixi, tenim a l’abst diferents tèniques de reproducció assistida.
La crida de la maternitat sorgeix de cop i s’hi juga indubtablement la biología però, i per sobre de tot, el DESIG; com és d’important per al petit nadó ser ben rebut, ben desitjat, esperat... Els pares li hauran de dedicar molta atenció i disponibilitat. Tirar endavant la criança dels fills sempre suposa sacrifis i renúncies, però també pot ser una extraordinària font de satisfaccions.
El primer vincle mare-fill és molt intens i així ha de ser però tant per a la mare com per al petit nadó és molt important la presència del pare: tots dos, mare i nadó, necessiten del seu suport. I en això, encara que les coses han canviat molt,els homes han de fer un canvi de xip e implicar-se més.
Així el fill és dels pares però també de la societat: ells són el nostre futur, el nostre recanvi i una inmensa font de vida, i si volem que les coses vagin bé, se’ls ha d’atendre, estimar i acompanyar. ¿Cóm pot contribuir a tot això la societat?
- amb permissos de maternitat generosos i, sobre tot, reals, que es puguin exercir
- afavorint permissos de paternitat per als pares
- fent compatible la maternitat i la paternitat amb els compromissos laborals
- subvencionant les mares ( o pares) que vulguin temporalment deixar de treballar
- fent reduccions de jornada laboral
- amb bones i suficients escoles bressol
- etc..
La maternitat , la criança i l’educació dels fills no s’ha de contemplar com una càrrega ( social o empresarial) sinó com un benefici, com una aposta d’un futur saludable i una font de benestar per a tots.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)