miércoles, 25 de noviembre de 2009

Psicologia

En el dia de hoy, 25 de noviembre, celebramos el Dia internacional en contra de la violencia a las mujeres. Por eso he puesto este escrito. Vale la pena.


PALOMA AZPILICUETA i PILAR GONZÁLEZ BIESCAS
Psicòlogues del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ.

Dilluns, 23 de novembre de 2009

Agressions masclistes


Sovint ens sorprèn el degoteig d’agressions masclistes que surten als mitjans de comunicació. ¿Són més frequents ara que fa 30 o 40 anys, o bé ens en enterem més, es difonen més i ens escandalitzen més?

Crec que fa 30 o 40 anys les agressions quedaven gairebé sempre en la intimitat de les llars, no hi havia denúncies, no escandalitzaven socialment, es consideraven incidents “normals”. “Mi marido me pega lo normal” és el títol que un famós forense –Miguel Lorente– va posar a un llibre seu sobre els maltractaments masclistes, a partir d’una frase repetida sovint per dones agredides. El recórrer a la violència física contra les dones
entrava dins del previst, hi havia un cert acord social en aquest sentit.

Ara no és així. Ara, agredir físicament o psicològicament està mal vist, es considera un delicte, una cosa greu, mal feta, no tan sols per la llei sinó també per l’opinió pública.
Música
El que potser no era tan frequent com ara són les agressions mortals, tret dels anomenats “crims passionals”, per gelosia, infidelitat, etc.

Es diria que certs homes se senten insegurs davant de la creixent empenta i autonomia de les dones, autonomia econòmica, personal i social, que permet que puguin decidir més lliurement sobre aspectes importants de la seva vida, com per exemple, quines relacions de parella volen mantenir i quines no. La sensació de pèrdua de control i de poder, la por de ser abandonats, fa que els homes reccionin molt agressivament.

Però, mirant’ho des de l’altra banda, des de la banda de la dona, ens podem preguntar: ¿Per què, si la situació de la dona ha canviat tant, objectivament, encara hi han dones que suporten durant anys agressions greus?
Música
¿Pot ser que, a més dels aspectes socials, de la millor situació de la dona, hi hagi alguna cosa intrínseca a l’amor que fa difícil posar límits, que fa difícil dir prou, que fa que es confongui l’amor amb la possessió, amb el sotmetiment, amb la disponibilitat total i l’entrega absoluta?

Potser això ens ajudaría a entendre per què algunes dones triguen tant a denunciar les agressions, amb quina facilitat perdonen i obliden... fins que es produeix la propera agressió, que de vegades és la definitiva.

Valdria la pena reflexionar a fons sobre els límits de l’amor, sobre els seus mites, els seus enigmes i les seves contradiccions.



Paloma Azpilicueta i Pilar González Biescas
Centre de Psicologia de Mataró
Camí Ral, 552, 2on 1a
Tel. 93-799 65 96
Mataró

lunes, 16 de noviembre de 2009

Psicología

PILAR GONZÁLEZ BIESCAS i PALOMA AZPILICUETA
Psicòlogues del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ.

Dilluns 9 de novembre de 2009


Dona i càncer

Avui en dia, gràcies al diagnòstic precoç i als avenços mèdics ha disminuït moltíssim la mortalitat per càncer; tot i així, apareixent moltíssims casos de tota mena de càncers. Un exemple: només a Catalunya es diagnostiquen més de 5.000 casos de càncer de mama cada any.

De tota manera, un diagnòstic de càncer no ha de ser sentit com una sentencia de mort. Cada vegada hi ha més càncers que es poden superar, sobre tot si es detecten a temps. Per això és tant important la prevenció i la informació. El cos ens avisa i emet senyals, cal entendre’l i escoltar-lo a temps per demanar l’ajut necessari en el moment precís.

Els aspectes emocionals de qualsevol malaltia provoquen sentiments d’angoixa, de por, de patiment, d’incertesa: “Què em passarà?” “Com em sentiré?” “Què em faran?” Cercar informació i trobar un equip mèdic que doni l’orientació adient, tan professional com humana, ajuda a poder reaccionar amb una certa serenitat, malgrat l’angoixa que desperta en qualsevol persona un diagnòstic de càncer.

En el transcurs d’aquesta malaltia és molt important el suport i l’ajuda moral que puguin donar la família i els amics. Ells, per sobre de tot, podem acompanyar al malalt en aquest difícil tràngol que li posa la vida.

El cas és que aquesta malaltia fa replantejar moltes coses. El malalt sap que, durant un temps, haurà d’alterar horaris, activitats laborals i d’oci. Inclús interferirà en la seva autonomia, ja que haurà d’estar depenent d’operacions, tractaments, internaments hospitalaris, etc. La malaltia tendeix a envair-ho tot. Poder mantenir algunes activitats ajudarà a posar fre a aquesta invasió.

Tot i així, cada persona viu la malaltia de forma diferent, donat que afecta l’estat d’ànim: hi ha qui treu forces del no-res per tirar endavant, però hi ha qui, en canvi, es deprimeix i s’enfonsa. Hem de saber que, al nostre país, contem amb centres de suport psicològic i d’acompanyament al llarg de tot el procés de la malaltia tant per al malalt com per a la família. Activitats de lleure, tallers de relaxació, espais de paraula on els malalts es troben en petits grups per compartir experiències. Tot pot ajudar a afrontar la malaltia el millor possible.

Quantes persones, desprès de patir un càncer, es prenen la vida d’una altra manera! Aprenen a relativitzar els conflictes, a ser més tolerants i solidaris, es fan més fortes davant de les adversitats... Un càncer pot fer que t’apropis més a la teva família i als teus amics i que els valoris més. Pot ser que et faci obrir els ulls sobre les petites coses de la vida que fins ara et passaven desapercebudes.

Recordo aquí les paraules d’una dona gran i sàvia que, davant de les dificultats de la vida, deia: “¡Que no nos envíe Dios todo lo que podemos llegar a soportar!”, fent palès que tenim més recursos del que ens pensem i que, especialment les dones, tenim una gran força interna per tirar endavant i lluitar contra les adversitats.



Paloma Azpilicueta i Pilar González Biescas
Centre de Psicologia de Mataró
Camí Ral, 552, 2on 1a
Tel. 93-799 65 96
Mataró