Programa "Amb veu de dona" en Mataró Radio, Dones Reporteres de Mataró ró

Hola de nuevo a todos aquellos que siguen mi blog.
Esta vez os envio un video donde muestro mi principal actividad. Este es el quinto año que formo parte de un grupo de mujeres que realizamos un programa de radio en la emisora de Mataró Radio. Los temas que tratamos están relacionados con la problemática de mujer en la sociedad actual resultando, por ello  un programa con contenido y perspectiva de gènero.

El que ahora vereis es una versión reducida de otro vídeo que dura 16 minutos, creo que en 5 minutos es más que suficiente. Ha costado un poco realizar éste vídeo por eso he tardado un poco en enviarlo, pero creo que esta es la mejor manera de explicar en qué ocupo la mayor parte de mi tiempo. espero que os guste.

Poemas

Hola. Vuelvo a estar por aquí. Esta vez para enseñaros la última poesia que he escrito este verano, a ver si os gusta .

 

 Una mañana en la playa

El sol quema mi cuerpo

y tumbada permanezco

contemplando los dibujos

que me regala la oscuridad

de mis ojos cerrados.

Gotas de sudor resbalan

luchando entre ellas

para llegar las primeras,

y jugar con la arena

como jóvenes ardientes.

Inmóviles los brazos

i las piernas, casi inertes,

noto una suave brisa

que me regala su frescura.

La arena moldea mi cuerpo,

las olas me ofrecen su espuma
y yo abrazo este momento,

para no olvidarlo nunca

(juliol 2012)

___________________

Punto de cruz

Punto de cruz

Hola a todo el mundo que me sigue... i al que no me sigue, tanto si me ve por primera vez como si hace mucho que no entra, también. Ja veis cual es el motivo de mi vuelta: un nuevo cuadro de punto de cruz. La verdad es que me lleva mucho tiempo realizarlos i este especialmente. Es que... me gusta complicarme la vida! jaja Bueno, a ver si os gusta, ya me direis alguna cosa.

Nueva sobrinita

Mirad que preciosidad. Nació el mismo dia de Reyes, menudo regalo! Cuando nació su hermano Pau tuve una conversación con él un tanto especial. Esta es la conversación que mantuve con ella:

Conversa amb l'Alba

Vingueres a l'alba el dia de Reis
quan t’esperàvem abans,
volies celebrar amb altres infants
la vostra festa preferida,
quan eres tu la joguina
que rebérem tots plegats.

No només per ser la petita
sinó per ser una preciosa nina,
envoltada de vailets
que et faran la guitza,
però t’estimaran de valent!

Fins i tot el Pau cridava
tot cofoi amb els seus regals
que, entre tots els que va rebre,
t’escollia a tu, Alba,
que el dia de Reis vingueres.
___________________ 25 enero 2012

Nuevo sobrino

Continua el lapsus de tiempo sin entrar en el bloc pero, mientras, la familia va ampliándose. Mirad qué monada! Se llama Bernat.

Punto de cruz

Después de este lapsus de tiempo sin poner nada en el blog, inauguro esta nueva etapa con el último cuadro que he bordado en punto de cruz. Qué os parece?

Poesía

Mariona

Com la flor que tarda en obrir-se
perquè li manca l’adob,
o per timidesa, potser també per por.

Com l’ocell que acaba de néixer
i ja creu que pot volar,
perquè això no ho ha pensat.

Com el llibre que deixem de banda
perquè ens costa de llegir
i no sabem de què parla.

És així com et sents?
No em giris la cara!
Deixa’m contemplar aquests ulls
que ni tan sols amagues.

La teva timidesa es compensa
amb la teva mirada.
______________________

maig 2010

poesía

Después de una pausa en el tiempo, volveré a poner alguna poesia que he escrito. A ver qué os parecen. Os recuerdo que admito comentarios.

Ilusión

Vana ilusión si la encuentras
en lo más obscuro de las entrañas,
porque si está en lo más hondo
es que no quiere ser encontrada.

Está en los pétalos, en el agua
y, de los árboles, en las ramas,
revoloteando por las calles
y en los abuelos que lamentan
que los años pasan y acaban.
Pero mira sus arrugas,
son sabias.

Está donde quieres que esté
aunque no se deje ver,
sólo tienes que buscarla.

Y no desesperes si no ves
que tus esfuerzos son en vano.
Porque está esperándote a ti,
sólo a ti, no a tu hermano.
_________________
enero 2010


Tot buscant-te

Jo no veig el mar
però sí els ocells buscant un lloc
on poder fer el seu niu.

Jo no veig el mar,
però els raigs del sol brillen
i entren per ma finestra.

Jo no veig el mar,
però el vent juga amb el cabell
i em refresca la cara.

Però buscaré el mar
perquè és on et vaig deixar
i em porta calma.

Preguntaré als ocells
si t’han vist des de l’aire
preguntaré al sol
si t’ha indicat el camí.
preguntaré al vent
si t’ha empaitat el teu viatge.
preguntaré a tots aquells
que t’han vist
i no pararé fins trobar-te.

Raig de sol, llum de lluna
mar i cel
_______________
febrero 2010


Per l'Encarna

Cortines rajades, vidres trencats,
arrugues a les mans,
tota una vida ignorant
que els anys passen.

Portes tancades, vuits i forats,
por a perdre per sempre
allò per el que has lluitat.

Dies foscos, tardes que es transformen
en una nit eterna
amagant-te en una solitud
que desespera.

Sigues lliure com l’ocell
que controla el seu vol
i busca un cel obert
per emprendre el seu viatge

Sigues lliure , t’ho mereixes,
tens l’anima forta
per enfrontar-te al demà
malgrat les pedres del present,
malgrat aquest futur incert.
________________
març 2010

Video youtube

Ya me direis qué os parece.

Video youtube

No dejeis de ver este video. Es impresionante

Poesía

Pero hoy quiero poner otra poesía. Esta vez va dirigida a una amiga y, a ella, si se la envié.



NO T’AMOÏNIS I ESPERA

En el mar de les paraules busco un mot de consol
i les ones em responen amb tempestes:
no t’amoïnis i espera que està a punt d’arribar,
però no t’allunyis de la vora de la mar.

Però és llarga la espera i cansada estic de caminar
Vaig trepitjant les pedres sense por de relliscar

Vaig a buscar l'ombra de la morera
i als seus peus se m’acluquen els ulls.
Al meu somni les imatges es barregen
i veig el mar, les paraules, et veig a tu.

Es pon el sol vermell i cau la tarda,
però no el meu neguit per consolar-te.
La suau brisa mou les branques
i les fulles, al caure, em diuen a cau d’orella:

no t’amoïnis i espera, que està a punt d’arribar,
no t’allunyis de l'ombra que et donem.

Però és llarga la espera i torno a casa.
La lluna il•lumina aquest paper
i tot el que he escrit fins ara
es transforma en somni, mar, fulles, cel,
i en paraules que a l'orella em xiuxiuegen:
no t’amoïnis i espera, no t’allunyis mai més.
___________________
junio2009

Poesía

La carta que leereis a continuación va dirigida al mismo amigo del poema... no se la envié nunca. Como podeis comprobar estaba profundamente influenciada por Miguel Hernández. ¡Ya me gustaria a mi parecerme a él!



CARTA A UN AMIGO

Mi muy querido R:

Sentí mucho tu marcha tan de repente. Supongo que debías tener tus motivos pero, la verdad es que los que dejaste aquí, familiares y amigos nos sorprendió muchísimo.

Todavía no entiendo que es lo que te motivó a huir de la manera que lo hiciste. Sí, has leído bien, he dicho “huir”, porque es así como yo lo entiendo. Tantas horas habladas, tantos paseos…! me da la impresión que no han servido de mucho. Te creía más responsable, más fuerte. Es más, creía que eras tu el que me daba aquel empuje que me faltaba a mi cuando te decía que me sentía sin fuerza , débil a la hora de enfrentarme a mis realidades.
Te creía mi confidente y amigo. Me sentía tu confidente y amiga. Ahora, en tu ausencia, tengo esos momentos vacios y creo que me costará mucho volverlos a llenar.

A pesar de todo, quiero que sepas que estés donde estés, acompañado o solo, siempre recordaré tu amistad y los momentos tan entrañables que pasamos.
Recibe un abrazo muy fuerte de aquella que no te olvidará.
M.
_________________ mayo 2009

Poesía

Esta poesia la hice pensando en un buen amigo.


TROBARÉ A FALTAR EL TEU SILENCI

Perquè ja no sé el que busco
escric ara aquestes paraules:
solitud, companyia…
ara entenc el que se sent
quant es perd algú que estimes.

Perquè sé que estàs lluny
m’atreveixo a cridar interiorment:
amistat, complicitat…
paraules que defineixen
el que sentia al teu costat.

Perquè el teu silenci m’omplia
I em feia sentir plena:
paraules, imatges…
Trobaré a faltar el teu silenci,
allà on vagis.
__________________ junio 2009

Poesia en prosa

Esperando inquieta a que vengan los Reyes i ver qué regalos me traen, he pensado en vosotros, los que me leeis de vez en cuando y he abierto mi blog. He visto que tenia un párrafo en prosa que escribí en mayo del 2009. Quiero que lo leais i me digais qué opinais. Porque debeis saber que podeis enviarme cualquier comentario que querais hacerme.

PENSAMIENTOS

Nada hay más obscuro que la misma existencia y aquel que lo entienda que me lo explique. Pero seguiré buscando más allá del horizonte, procurando que nadie me vea. En mi propia soledad me siento más libre que con la mejor de las esencias que envuelven mi entorno. Respiro libertad en la oscuridad, pero busco la luz.

Ni yo misma sé cuando abrir las ventanas y dejar que entre el sol de la mañana. Busco la brisa de media tarde con impaciencia para que eleve al cielo mi cabellera. Y mi corazón se alegra al anochecer porque volverá a soñar entre sábanas.

Busco… busco con impaciencia. ¿Y qué encuentro? Almas sumergidas en su dolor pero que buscan… buscan como yo.

Quizás ha llegado la hora de compartir mi camino.
______________________________________

Poesía

¡Felices Fiestas de Navidad i Año Nuevo 2010!

Metida de lleno en estas Fiestas, quiero remontar mi trayectoria poética en mi blog.
Si no he seguido es porque últimamente no escribo tanto como antaño, lo que no quiere decir que haya dejado de hacerlo. De vez en cuando la inspiración me hace una visita. Pero no quiero enrollarme. Ahora pondré una que encontré hace poco ordenando papeles. Es decir, que no és de las últimas que hice, pero cuando la recuperé, no entendí por qué no la pasé a limpio. Creo que no me salió tan mal. Opinad vosotros.


Porque te busco

Tengo el alma rota por ti porque
te busco y no te encuentro.
Quiero hacerte feliz sólo un momento.
Eres la pluma del ave que,
al soplar el viento, se escapa.

Y mi búsqueda no es vana
y sé que encontrarte puedo,
pero siempre me pregunto
si vale la pena el intento.

Sólo busco instantes que
me inviten a seguir
sin temor hacia adelante,
sin mirar atrás en el camino.

Porque si hay algo cierto ahora
es que por ti sufro, lucho y pierdo.
Y ya pueden pasar las horas
porque cada vez menos lo entiendo.
_____________________

La siguiente ya es más reciente.

¿Será por eso que te amo?

Mil canciones en el aire
que suenan en mis oidos
cual palomas mensajeras
que atormentan mis sentidos.

Música celestial que se oye
en una tarde de tormenta
cuando ya nada ni nadie
puede oirla siquiera.

Y una luz en la noche
me despierta del letargo
que mi cuerpo ha sufrido
después de amarte tanto.

¿Será por eso que te amo?
________________

Psicología

PALOMA AZPILICUETA AGUILAR i PILAR GONZÁLEZ BIESCAS, psícòlogues del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ.

Dilluns, 21 de desembre de 2009


El Nadal: ¿pau i felicitat, o compres compulsives?


En aquestes dates nadalenques és gairebé impossible no caure en el parany que la publicitat, present a tot arreu, ens para, donant-nos gat per llebre: com més comprem, més feliços serem i també més feliços seran tots els membres de la nostra família. Els que segur que seran més feliços són els grans magatzems, que s’emporten la palma en el terreny publicitari.

Que les coses ens poden donar satisfaccions no té dubte. Una roba maca, un bon disc o un bon llibre, un electrodomèstic o el que sigui, ens poden fer la vida més amable i còmoda. Però, ¿és realment cert que com més coses tenim i més cares són aquestes, ens sentim millor? Penso que no és així.

Música

Molt sovint, és tant el temps i l’esforç dedicats a guanyar diners per comprar... el que sigui, que acabem esgotats, nerviosos, de molt mal humor i, de passada, desatenem coses molt importants de la vida. Com, per exemple, l’afecte i la companyia dels altres, una bona conversa, riure, participar en activitats d’interès comú o col.lectiu, seure i deixar que els nostres pensaments volin...

Música

Pensant en els nens, tots sabem molt bé que es poden entretindre i divertir amb qualsevol cosa: una corda, una nina, una pilota, unes cartes, animals de plàstic, dos peces de roba vella per disfressar-se, etc... i algún adult que passi per allà i els hi dediqui una mica d’atenció. Però no, cal la última maquineta, l’últim joc d’ordinador, la moto quasi de veritat... I el pare o mare que no els hi pugui comprar se sent bastant desgraciat.

Hi ha un refrany castellà que ens vé al pèl, en aquest moment, per expressar una cosa molt certa: No hay mal que por bien no venga. I és que, en el moment actual, en què tanta gent té dificultats econòmiques degut a la crisi, pot ser una bona ocasió per no deixar-se emportar tant per la inèrcia, (comprant de manera irreflexiva i innecessària), per aguditzar l’enginy i per buscar maneres diferents de disfrutar sense gastar tant. Per acabar, un suggeriment: la capsa de “Juegos Reunidos” que segur que encara és a moltes cases i amb la qual tota la família pot disfrutar: Bueno, bonito y barato.


Paloma Azpilicueta i Pilar González Biescas
CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ
Camí Ral, 552, 2on 1a
Tel. 93-799 65 96
Mataró

Psicología

PILAR GONZÁLEZ BIESCAS i PALOMA AZPILICUETA AGUILAR, psicòlogues del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ.

Dilluns 7 de desembre de 2009.


Dones víctimes de la repressió


Al llarg de la història sempre han existit postures integristes i fonamentalistes contra la llibertat de la dona.

Recordem la vida de Hipàtia de Alexandria que Amenabar reflecteix a la seva darrera pel•lícula “Àgora”, on mostra com una dona pot arribar a un alt nivell de saber sobre les ciències gràcies al seu empeny i als seus coneixements. Hipàtia va ser una dona amb una enorme curiositat, volia entendre les lleis que regeixen el món i seguir avançant en la seva investigació. No va ser possible. Els homes, representants de religions que parlen en nom d’una suposada Veritat Absoluta, la van fer callar de la manera més violenta. Potser era perillós que una dona pensés.

I “la història es repeteix”. Podem donar un repàs a la història de la humanitat i veurem que durant segles les dones han portat una mena de “burka” simbòlic: han hagut de callar, acotar el cap, la seva mirada ha estat limitada al interior de la llar, com un ser de segona categoria, sense cap reconeixement cap els seus drets ni cap a la seva llibertat, depenent del pare o del marit sense la possibilitat de donar via a les seves capacitats i, especialment, sense veu ni vot.

Muyaidins i Talibans, tal com succeeix a Afganistan –després la nostra companya Pili parlarà sobre el tema- han existit amb diferents noms i cares. Els fonamentalismes religiosos, les postures extremes lliguen de peus i cames a les dones per a relegar-les a l’única funció permesa: com a reproductores de l’espècie, endreçadores de la llar i per a donar satisfacció als homes.





M’ha impressionat molt el llibre de Najat El Hachmi “L’últim patriarca”, on una família magrebina es trasllada a Catalunya quan el pare aconsegueix una feina amb la que fer-se càrrec de la seva família. El conflicte esdevé quan un cop aquí segueix tractant de forma despectiva i violenta tant a la seva dona com a la seva filla, una noia adolescent que tracta d’adaptar-se a la nova realitat social i cultural. La filla haurà de lluitar intensament amb un pare boig i sense cap sensibilitat cap els canvis que l’envolten. És a la fi l’historia de una rebel•lió contra l’ordre patriarcal establert al llarg de segles. La protagonista, poc a poc, aconsegueix alliberar-se però ho fa amb un enorme patiment.

Tal és la història de la dona en la nostra cultura occidental. Han hagut de produir-se molts canvis, moltes revolucions (Revolució Francesa. Llibertat, Igualtat i Fraternitat) i enderrocar regímens repressius. Sempre amb un gran patiment.

La dona dels nostres dies ha sortit d’aquesta mena de “burka” simbòlic, tot i que encara en l’interior de moltes famílies, segueix havent-hi postures integristes per part d’homes que no consideren prou a les dones i també de dones que s’adapten, que no es rebel•len, que prefereixen “lo malo conocido”.

Lamentablement, països com Afganistan, amb un moment social i cultural molt diferent del nostre i amb greus conflictes tribals, segueixen tapant a la dona amb una roba que dissimula les seves formes femenines, que les fa iguales a totes, borra el seu accés a la paraula i a fer-se escoltar i que limita la seva visió del món. Ens preguntem fins quant haurem de seguir contemplant aquestes postures de masclisme i d’esclavitud per a la dona.


Pilar González Biescas
Paloma Azpilicueta Aguilar
CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ
Camí Ral, mº 552, 2on.1ª
MATARÓ

Psicologia

En el dia de hoy, 25 de noviembre, celebramos el Dia internacional en contra de la violencia a las mujeres. Por eso he puesto este escrito. Vale la pena.


PALOMA AZPILICUETA i PILAR GONZÁLEZ BIESCAS
Psicòlogues del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ.

Dilluns, 23 de novembre de 2009

Agressions masclistes


Sovint ens sorprèn el degoteig d’agressions masclistes que surten als mitjans de comunicació. ¿Són més frequents ara que fa 30 o 40 anys, o bé ens en enterem més, es difonen més i ens escandalitzen més?

Crec que fa 30 o 40 anys les agressions quedaven gairebé sempre en la intimitat de les llars, no hi havia denúncies, no escandalitzaven socialment, es consideraven incidents “normals”. “Mi marido me pega lo normal” és el títol que un famós forense –Miguel Lorente– va posar a un llibre seu sobre els maltractaments masclistes, a partir d’una frase repetida sovint per dones agredides. El recórrer a la violència física contra les dones
entrava dins del previst, hi havia un cert acord social en aquest sentit.

Ara no és així. Ara, agredir físicament o psicològicament està mal vist, es considera un delicte, una cosa greu, mal feta, no tan sols per la llei sinó també per l’opinió pública.
Música
El que potser no era tan frequent com ara són les agressions mortals, tret dels anomenats “crims passionals”, per gelosia, infidelitat, etc.

Es diria que certs homes se senten insegurs davant de la creixent empenta i autonomia de les dones, autonomia econòmica, personal i social, que permet que puguin decidir més lliurement sobre aspectes importants de la seva vida, com per exemple, quines relacions de parella volen mantenir i quines no. La sensació de pèrdua de control i de poder, la por de ser abandonats, fa que els homes reccionin molt agressivament.

Però, mirant’ho des de l’altra banda, des de la banda de la dona, ens podem preguntar: ¿Per què, si la situació de la dona ha canviat tant, objectivament, encara hi han dones que suporten durant anys agressions greus?
Música
¿Pot ser que, a més dels aspectes socials, de la millor situació de la dona, hi hagi alguna cosa intrínseca a l’amor que fa difícil posar límits, que fa difícil dir prou, que fa que es confongui l’amor amb la possessió, amb el sotmetiment, amb la disponibilitat total i l’entrega absoluta?

Potser això ens ajudaría a entendre per què algunes dones triguen tant a denunciar les agressions, amb quina facilitat perdonen i obliden... fins que es produeix la propera agressió, que de vegades és la definitiva.

Valdria la pena reflexionar a fons sobre els límits de l’amor, sobre els seus mites, els seus enigmes i les seves contradiccions.



Paloma Azpilicueta i Pilar González Biescas
Centre de Psicologia de Mataró
Camí Ral, 552, 2on 1a
Tel. 93-799 65 96
Mataró

Psicología

PILAR GONZÁLEZ BIESCAS i PALOMA AZPILICUETA
Psicòlogues del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ.

Dilluns 9 de novembre de 2009


Dona i càncer

Avui en dia, gràcies al diagnòstic precoç i als avenços mèdics ha disminuït moltíssim la mortalitat per càncer; tot i així, apareixent moltíssims casos de tota mena de càncers. Un exemple: només a Catalunya es diagnostiquen més de 5.000 casos de càncer de mama cada any.

De tota manera, un diagnòstic de càncer no ha de ser sentit com una sentencia de mort. Cada vegada hi ha més càncers que es poden superar, sobre tot si es detecten a temps. Per això és tant important la prevenció i la informació. El cos ens avisa i emet senyals, cal entendre’l i escoltar-lo a temps per demanar l’ajut necessari en el moment precís.

Els aspectes emocionals de qualsevol malaltia provoquen sentiments d’angoixa, de por, de patiment, d’incertesa: “Què em passarà?” “Com em sentiré?” “Què em faran?” Cercar informació i trobar un equip mèdic que doni l’orientació adient, tan professional com humana, ajuda a poder reaccionar amb una certa serenitat, malgrat l’angoixa que desperta en qualsevol persona un diagnòstic de càncer.

En el transcurs d’aquesta malaltia és molt important el suport i l’ajuda moral que puguin donar la família i els amics. Ells, per sobre de tot, podem acompanyar al malalt en aquest difícil tràngol que li posa la vida.

El cas és que aquesta malaltia fa replantejar moltes coses. El malalt sap que, durant un temps, haurà d’alterar horaris, activitats laborals i d’oci. Inclús interferirà en la seva autonomia, ja que haurà d’estar depenent d’operacions, tractaments, internaments hospitalaris, etc. La malaltia tendeix a envair-ho tot. Poder mantenir algunes activitats ajudarà a posar fre a aquesta invasió.

Tot i així, cada persona viu la malaltia de forma diferent, donat que afecta l’estat d’ànim: hi ha qui treu forces del no-res per tirar endavant, però hi ha qui, en canvi, es deprimeix i s’enfonsa. Hem de saber que, al nostre país, contem amb centres de suport psicològic i d’acompanyament al llarg de tot el procés de la malaltia tant per al malalt com per a la família. Activitats de lleure, tallers de relaxació, espais de paraula on els malalts es troben en petits grups per compartir experiències. Tot pot ajudar a afrontar la malaltia el millor possible.

Quantes persones, desprès de patir un càncer, es prenen la vida d’una altra manera! Aprenen a relativitzar els conflictes, a ser més tolerants i solidaris, es fan més fortes davant de les adversitats... Un càncer pot fer que t’apropis més a la teva família i als teus amics i que els valoris més. Pot ser que et faci obrir els ulls sobre les petites coses de la vida que fins ara et passaven desapercebudes.

Recordo aquí les paraules d’una dona gran i sàvia que, davant de les dificultats de la vida, deia: “¡Que no nos envíe Dios todo lo que podemos llegar a soportar!”, fent palès que tenim més recursos del que ens pensem i que, especialment les dones, tenim una gran força interna per tirar endavant i lluitar contra les adversitats.



Paloma Azpilicueta i Pilar González Biescas
Centre de Psicologia de Mataró
Camí Ral, 552, 2on 1a
Tel. 93-799 65 96
Mataró