Nuevo tema de psicología. Leed,leed,està muy bien.
PALOMA AZPILICUETA i PILAR CONZÁLEZ BIESCAS
del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ
Les Dones i la Formació
Crec que les dones tenen/tenim, hem tingut sempre un enorme interès per aprendre, una gran disponibilitat per entendre noves situacions i problemàtiques que ens permeten, per exemple, comprendre millor els nostres fills, connectar amb els seus desitjos, il.lusions i projectes. Tot això, per definició, en tractar-se de noves generacions, són coses noves i diferents, perspectives diverses o desconegudes.
Amb aquesta base de curiositat, interès i apertura mental cap a noves situacions i contextos, s’entén fàcilment l’enorme implicació i presència de les dones en la formació, a tots nivells: escolarització obligatòria (on les nenes treuen més bones notes que els nens), escoles d’adults, formació ocupacional o professional i, fins i tot, la formació universitària on, actualment, les dones són majoria entre els alumnes.
I això no es dóna només entre les joves. Recordem l’àvia bloguera de Galícia, i, molt més a prop nostre, l’Encarna Siles, també àvia i bloguera i membre de Dones Reporteres de Mataró.
Les reflexions que el feminisme va aportar al pensament contemporani —que tant van sorprendre i inclús escandalitzar en el seu moment— han arrelat molt profundament en el cos social i, com a conseqüència, ja no és notícia que una dona ocupi qualsevol lloc de treball dels més especialitzats; ja gairebé no és notícia que una dona sigui ministra, o regidora, o consellera. Les dones han vist les portes obertes per treballar, participar en la vida pública i social (abans un terreny prohibit per a elles) i, evidentment, per formar-se. I han aprofitat l’ocasió al màxim, s’hi han agafat amb les dues mans, per dir-ho així.
De tota manera, sempre hi ha hagut dones molt interessades pel coneixement i dones sàvies, encara que d’elles se’n parlava ben poc, i sovint “s’apuntaven” en el compte del seu marit coses que havien pensat o escrit elles. I també, molt abans que existís el moviment feminista, hi ha hagut dones que han portat molt lluny el seu desig de saber, i la societat els hi ha reconegut. Penso, per exemple, en dues Premi Nobel molt conegudes i científiques ambdues: la polonesa Marie Curie, que ho va ser junt amb el seu marit, i la italiana Rita Levi-Montalcini, que encara viu i continua en actiu als seus cent anys.
Les dones tenim un enorme potencial d’aprenentatge, i som un “filó” que pot fer aportacions interessants i útils a la societat en molts àmbits i terrenys diferents, col.laborant a enfrontar de manera creativa i innovadora situacions difícils, com per exemple la crisi actual.
Paloma Azpilicueta i Pilar González Biescas
Centre de Psicologia de Mataró
Camí Ral, 552
Telèfon 93-799 65 96
domingo, 25 de octubre de 2009
sábado, 3 de octubre de 2009
psicologia
Holaaa.
Después de todo el verano que no he escrito nada, vuelvo a las andadas. Empezaré el curso adjuntando estos trabajos de psicologia que me encantan.
PILAR GONZÁLEZ BIESCAS i PALOMA AZPILICUETA,
del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ
La síndrome post-vacacional
Marxem de vacances amb la perspectiva de descansar, fer coses noves o viatjar. De dedicar-nos a tot allò que durant l’any no podem fer perquè estem subjectes a uns horaris i a unes obligacions. Durant unes setmanes “aparquem” els problemes, la feina i els maldecaps, posem distància de la realitat per cercar un estat de més plaer i satisfacció. Però tot el bo s’acaba, i aviat hem de tornar a la realitat pura i dura. Se’ns acaba la llibertat i la sensació de no estar subjectes a res, i comencem a sentir la nostalgia del final de l’estiu.
Durant els últims dies comencem a adonar-nos que ens hem de tornar a enfrontar al dia a dia, a la nostra realitat, i que hem d’abandonar el somnis d’unes vacances eternes.
A vegades, l’angoixa d’enfrontar-se a una feina que ens estressa molt o al cap que és molt exigent o als companys amb els qui potser hi ha mala maror. Durant les vacances hem posat una certa distància, i això ens ha estat molt beneficiós, però el sol fet de pensar que hem de tornar a la situació habitual ens trasbalsa els últims dies de les vacances.
Crea una immensa inseguretat el fet de pensar que no serem capaços d’afrontar la situació. Es presenten mals d’estómac, pèrdua de la gana i de la son, angoixa difosa... Per mitjà del cos, l’angoixa es manifesta de diferents maneres. A vegades, passem uns mals dies només pensant en com serà la rentrée, com si ens haguéssim oblidat els papers, com si ja no sabéssim com fer la feina, sensacions d’incapacitat i de por.
També els nens presenten alteracions els últims dies de vacances, només de pensar que aviat han de començar l’escola. De vegades, és la por a enfrontar-se a allò desconegut: nova mestra, nova classe, nous companys. Alguns nens presenten mals de panxa, descomposicions, no dormen tranquils, no mengen bé o fan rebequeries. Això sol passar els primers dies de curs i després, a poc a poc, es tornen a situar i baixa el nivell d’angoixa.
Normalment, la síndrome remet un cop que s’instaura el dia a dia, sigui escola, feina laboral o de casa. Si no remet i es presenten alteracions molt més importants de les que descrivim aquí, cal pensar que potser haurem de replantejar-nos si ens passa “alguna cosa més”. En el cas d’un nen o una nena, també s’haurà de veure com està a l’escola, si té amics, si es sent ben acollit pels mestres...
Les vacances ens han de servir per descansar, per fer un canvi d’hàbits, per desconnectar d’allò quotidià, però en el moment en què s’acaben hem de poder afrontar la situació de normalitat. Tot i aixì..., a partir d’ara comencem a pensar en les vacances de Nadal!
Pilar González Biescas i Paloma Azpilicueta
Centre de Psicologia de Mataró
Camí Ral, 552
Telèfon 93-799 65 96
Después de todo el verano que no he escrito nada, vuelvo a las andadas. Empezaré el curso adjuntando estos trabajos de psicologia que me encantan.
PILAR GONZÁLEZ BIESCAS i PALOMA AZPILICUETA,
del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ
La síndrome post-vacacional
Marxem de vacances amb la perspectiva de descansar, fer coses noves o viatjar. De dedicar-nos a tot allò que durant l’any no podem fer perquè estem subjectes a uns horaris i a unes obligacions. Durant unes setmanes “aparquem” els problemes, la feina i els maldecaps, posem distància de la realitat per cercar un estat de més plaer i satisfacció. Però tot el bo s’acaba, i aviat hem de tornar a la realitat pura i dura. Se’ns acaba la llibertat i la sensació de no estar subjectes a res, i comencem a sentir la nostalgia del final de l’estiu.
Durant els últims dies comencem a adonar-nos que ens hem de tornar a enfrontar al dia a dia, a la nostra realitat, i que hem d’abandonar el somnis d’unes vacances eternes.
A vegades, l’angoixa d’enfrontar-se a una feina que ens estressa molt o al cap que és molt exigent o als companys amb els qui potser hi ha mala maror. Durant les vacances hem posat una certa distància, i això ens ha estat molt beneficiós, però el sol fet de pensar que hem de tornar a la situació habitual ens trasbalsa els últims dies de les vacances.
Crea una immensa inseguretat el fet de pensar que no serem capaços d’afrontar la situació. Es presenten mals d’estómac, pèrdua de la gana i de la son, angoixa difosa... Per mitjà del cos, l’angoixa es manifesta de diferents maneres. A vegades, passem uns mals dies només pensant en com serà la rentrée, com si ens haguéssim oblidat els papers, com si ja no sabéssim com fer la feina, sensacions d’incapacitat i de por.
També els nens presenten alteracions els últims dies de vacances, només de pensar que aviat han de començar l’escola. De vegades, és la por a enfrontar-se a allò desconegut: nova mestra, nova classe, nous companys. Alguns nens presenten mals de panxa, descomposicions, no dormen tranquils, no mengen bé o fan rebequeries. Això sol passar els primers dies de curs i després, a poc a poc, es tornen a situar i baixa el nivell d’angoixa.
Normalment, la síndrome remet un cop que s’instaura el dia a dia, sigui escola, feina laboral o de casa. Si no remet i es presenten alteracions molt més importants de les que descrivim aquí, cal pensar que potser haurem de replantejar-nos si ens passa “alguna cosa més”. En el cas d’un nen o una nena, també s’haurà de veure com està a l’escola, si té amics, si es sent ben acollit pels mestres...
Les vacances ens han de servir per descansar, per fer un canvi d’hàbits, per desconnectar d’allò quotidià, però en el moment en què s’acaben hem de poder afrontar la situació de normalitat. Tot i aixì..., a partir d’ara comencem a pensar en les vacances de Nadal!
Pilar González Biescas i Paloma Azpilicueta
Centre de Psicologia de Mataró
Camí Ral, 552
Telèfon 93-799 65 96
jueves, 16 de julio de 2009
sábado, 11 de julio de 2009
martes, 30 de junio de 2009
psicologia
24 juny 2009
Esoterisme, supersticions
La vida és, ho ha estat sempre, complicada i plena d’incerteses. Són tantes les coses que passen i ens passen, tantes les coses que no podem entendre ni controlar! Però les persones necessitem explicacions, necessitem entendre, i busquem mil maneres de fer-ho o, almenys, ho provem.
Una d’aquestes maneres és l’esoterisme i les supersticions. Intentar “endevinar” el nostre futur, el que ens passará, a través de les cartes, de la interpretació del pòsit que ha deixat el té en una tassa, dels signes del Zodiac... Evitar la mala sort no passant mai per sota d’una escala, no fent res el dia 13 del calendari (“Trece y martes, ni te cases ni te embarques ni de tu casa te apartes”), i tantes coses per l’estil.
Són maneres d’intentar controlar l’atzar, allò desconegut, i de sentir-se, així, una mica més protegit i segur, menys vulnerable o dèbil.
Però tot això són il.lusions, miratges.És molt important que hi pensem amb calma i que no ens enganyem. El nostre desig de certeses i de seguretat pot ser tan intens que ens pot fer caure en falses creences i ens pot fer perdre el nostre temps i també els nostres diners. Avui dia, la oferta és enorme i, si hi són, és per què algú ho fa servir.
Per molt que ho volem, no hi ha res que pugui substituir l’esforç personal.El que ens pot ajudar més a la vida és conèixe’ns bé, mirar d’entendre el que sentim, a voltes de manera molt contradictòria. També ens pot ajudar el construir relacions significatives amb els altres, interessar-nos pels demés, compartir, donar i rebre, lluitar per les coses que ens importen, tenir projectes i esperances i perseverar sense donar-nos fàcilment per vençuts. I no perdre la confiança de que podrem trobar solucions a les dificultats que ens anirem trobant.
Això sí que és al nostre abast, depén de nosaltres i és la millor contribució a una bona vida. Aquests recursos i l’interés pels demés i per les coses col.lectives, junt amb l’afecte dels altres, són una de les protections més eficaces enfront dels atzars de la vida.
Paloma Azpilicueta i Pilar González del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARO. Camí Ral 552. Telèfon 93.799.65.96
Esoterisme, supersticions
La vida és, ho ha estat sempre, complicada i plena d’incerteses. Són tantes les coses que passen i ens passen, tantes les coses que no podem entendre ni controlar! Però les persones necessitem explicacions, necessitem entendre, i busquem mil maneres de fer-ho o, almenys, ho provem.
Una d’aquestes maneres és l’esoterisme i les supersticions. Intentar “endevinar” el nostre futur, el que ens passará, a través de les cartes, de la interpretació del pòsit que ha deixat el té en una tassa, dels signes del Zodiac... Evitar la mala sort no passant mai per sota d’una escala, no fent res el dia 13 del calendari (“Trece y martes, ni te cases ni te embarques ni de tu casa te apartes”), i tantes coses per l’estil.
Són maneres d’intentar controlar l’atzar, allò desconegut, i de sentir-se, així, una mica més protegit i segur, menys vulnerable o dèbil.
Però tot això són il.lusions, miratges.És molt important que hi pensem amb calma i que no ens enganyem. El nostre desig de certeses i de seguretat pot ser tan intens que ens pot fer caure en falses creences i ens pot fer perdre el nostre temps i també els nostres diners. Avui dia, la oferta és enorme i, si hi són, és per què algú ho fa servir.
Per molt que ho volem, no hi ha res que pugui substituir l’esforç personal.El que ens pot ajudar més a la vida és conèixe’ns bé, mirar d’entendre el que sentim, a voltes de manera molt contradictòria. També ens pot ajudar el construir relacions significatives amb els altres, interessar-nos pels demés, compartir, donar i rebre, lluitar per les coses que ens importen, tenir projectes i esperances i perseverar sense donar-nos fàcilment per vençuts. I no perdre la confiança de que podrem trobar solucions a les dificultats que ens anirem trobant.
Això sí que és al nostre abast, depén de nosaltres i és la millor contribució a una bona vida. Aquests recursos i l’interés pels demés i per les coses col.lectives, junt amb l’afecte dels altres, són una de les protections més eficaces enfront dels atzars de la vida.
Paloma Azpilicueta i Pilar González del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARO. Camí Ral 552. Telèfon 93.799.65.96
psicologia
Amb veu de dona. 8 de Juny 2009
Pilar González i Paloma Azpilicueta del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ. Camí Ral 552. Telèfon 93 799 65 96
El saber no ocupa lugar
Quantes dones de la nostra generació han volgut aprendre i fer activitats socials, culturals, formatives però la vida no els ha deixat, s’han hagut d’ocupar de la família, de la llar, dels pares que es fan grans.
La dona és, a vegades, la “sacrificada”, qui ha deixat enrere les seves ambicions i ha hagut de posar en primer terme als altres. Però el temps estan canviant i ara la dona sap molt més el que vol i com ho vol. Tant el moviment feminista com la democràcia han fet que la veu de la dona sigui escoltada i pugui fer altres activitats dins i fora de la llar. Potser el més important és que, ara, la dona pot escollir el que vol. Si vol o no tenir fills i el millor moment per tenir-los, si vol o no treballar en el món laboral.
Tot i així, conec dones que diuen “Jo no he treballat mai”, i en realitat volen dir que no han treballat fora de casa però el cas es que no paren quietes en tot el dia, no disposen ni un minut per elles, des d’aixecar els nens, fer els esmorzars, portar-los a escola, posar una rentadora, fer la compra, els llits, netejar la casa, recollir, endreçar, estendre la bugada, fer el dinar. Uf! Quin cansament! Fer dinar, recollir la cuina i encara haurà de recollir els nens, berenars, planxar, banyar-los, fer el sopar, pijames i a dormir. A les 9 de la nit no han tingut ni un minut per elles. Això és un altra cosa si aquesta feina es compartida per el marit. Si entre tots dos s’encarreguen dels fills i de la llar.
Crec que les dones s’han de plantejar molt seriosament tenir espais per elles, poder fer allò que en la seva vida no han pogut fer. Tenen gairebé els cinquanta i es plantegen “encara estic a temps? Què diran de mi: mira aquesta dona tan gran i que ara es posa a estudiar!. Però si no sé fer rés!”
Tant de bo serveixi aquest espai i aquesta petita reflexió perquè moltes dones donin el pas, s’atreveixin a renovar-se, a ampliar els seus horitzons, a fer noves relacions amb companyes que estan en situació semblant, formar-se i preparar-se millor, descobrir coses noves que els permeti eixamplar el món de coneixements. I el més important: fer quelcom que els vingui de gust. Ocupar-se d’elles.
Hi ha tantes coses interessants a fer:
-aprendre a fer ús de l’ordinador, introducció a la informàtica, Internet.
-millorar el català, el castellà. Introduir alguna llengua estrangera.
-fer activitats físiques. Gimnàstica, aprendre a ballar, natació.
-activitats artístiques: pintura, restauració de mobles.
-cursos de cuina
-o perquè no? Preparar la prova d’accés a la Universitat. Poder fer uns estudis superiors.
No és cap bogeria. Es una necessitat. La necessitat de tenir espais propis, la necessitat de millorar l’autoestima i sentir-se valorades, la superació personal de pensar que és capaç d’això i de molt més i, especialment, de sortir del petit món de la llar i ampliar horitzons.
L’activitat ens aparta de les “cabòries” –com diria el personatge de “Polònia”-, ens neteja la ment i ens enriqueix perquè com sabeu “el saber no ocupa lugar”.
Pilar González i Paloma Azpilicueta del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ. Camí Ral 552. Telèfon 93 799 65 96
El saber no ocupa lugar
Quantes dones de la nostra generació han volgut aprendre i fer activitats socials, culturals, formatives però la vida no els ha deixat, s’han hagut d’ocupar de la família, de la llar, dels pares que es fan grans.
La dona és, a vegades, la “sacrificada”, qui ha deixat enrere les seves ambicions i ha hagut de posar en primer terme als altres. Però el temps estan canviant i ara la dona sap molt més el que vol i com ho vol. Tant el moviment feminista com la democràcia han fet que la veu de la dona sigui escoltada i pugui fer altres activitats dins i fora de la llar. Potser el més important és que, ara, la dona pot escollir el que vol. Si vol o no tenir fills i el millor moment per tenir-los, si vol o no treballar en el món laboral.
Tot i així, conec dones que diuen “Jo no he treballat mai”, i en realitat volen dir que no han treballat fora de casa però el cas es que no paren quietes en tot el dia, no disposen ni un minut per elles, des d’aixecar els nens, fer els esmorzars, portar-los a escola, posar una rentadora, fer la compra, els llits, netejar la casa, recollir, endreçar, estendre la bugada, fer el dinar. Uf! Quin cansament! Fer dinar, recollir la cuina i encara haurà de recollir els nens, berenars, planxar, banyar-los, fer el sopar, pijames i a dormir. A les 9 de la nit no han tingut ni un minut per elles. Això és un altra cosa si aquesta feina es compartida per el marit. Si entre tots dos s’encarreguen dels fills i de la llar.
Crec que les dones s’han de plantejar molt seriosament tenir espais per elles, poder fer allò que en la seva vida no han pogut fer. Tenen gairebé els cinquanta i es plantegen “encara estic a temps? Què diran de mi: mira aquesta dona tan gran i que ara es posa a estudiar!. Però si no sé fer rés!”
Tant de bo serveixi aquest espai i aquesta petita reflexió perquè moltes dones donin el pas, s’atreveixin a renovar-se, a ampliar els seus horitzons, a fer noves relacions amb companyes que estan en situació semblant, formar-se i preparar-se millor, descobrir coses noves que els permeti eixamplar el món de coneixements. I el més important: fer quelcom que els vingui de gust. Ocupar-se d’elles.
Hi ha tantes coses interessants a fer:
-aprendre a fer ús de l’ordinador, introducció a la informàtica, Internet.
-millorar el català, el castellà. Introduir alguna llengua estrangera.
-fer activitats físiques. Gimnàstica, aprendre a ballar, natació.
-activitats artístiques: pintura, restauració de mobles.
-cursos de cuina
-o perquè no? Preparar la prova d’accés a la Universitat. Poder fer uns estudis superiors.
No és cap bogeria. Es una necessitat. La necessitat de tenir espais propis, la necessitat de millorar l’autoestima i sentir-se valorades, la superació personal de pensar que és capaç d’això i de molt més i, especialment, de sortir del petit món de la llar i ampliar horitzons.
L’activitat ens aparta de les “cabòries” –com diria el personatge de “Polònia”-, ens neteja la ment i ens enriqueix perquè com sabeu “el saber no ocupa lugar”.
psicologia
Tant si sóm dalt de l’escenari (com a actors) o a baix (com a espectadors), aquest viatge a les nostres emocions ens pot ajudar a ser més persones, a
Paloma Azpilicueta, Psicóloga Centre de Psicologia de Mataró FER TEATRE, FER COMÈDIA
Els actors, tant de cinema com de teatre o de televisió, ens apropen a les nostres emocions mitjançant les expresions de la seva cara, els seus gestos, els seus moviments, la seva veu i les seves paraules. Ells ens fan viure i reviure emocions i sentiments que totes les persones tenim en comú: un mal d’amor, una pèrdua important, un fracás professional, la frustració o decepció en relació a un projecte o una il.lusió, els dubtes, les incerteses...Qui no ha plorat –per dintre o per fora—devant una parella que se separa? Qui no ha desitjat que algú amb molta mala sort , protagonista d’una història trista, visqui el famós “final feliç”? Qui no ha desitjat que “el dolent” de la pel.lícula acabi a la presó, sobretot si no és simpàtic i guapo?
Els actors i actrius, el teatre, el cine, la tele i també els escriptors i els artistes en general ens fan un favor immens: fer-nos vibrar, sentir, emocionar-nos i mantenir viva aquesta part tant important de la nostra vida, i ho fan d’una manera indirecta i el.laborada, que ens resulta menys dura i crua que a la vida real. A més, tot això li passa a un altre, no a nosaltres...Aquesta distància i perspectiva ens ajuda a pensar i sentir, sense que tinguem que posar-nos a la defensiva.Què passa a l’altre banda, quan un puja a l’escenari? L’actor o actriu, professional o no, experimenta en primera persona --amb la paraula, el gest, la veu i tot el seu cos-- les emocions del personatge que interpreta; ell no és el personatge però fa de “mediador”, d’instrument, perquè ens arribi a nosaltres, els espectadors.Però, ¿què sent ella o ell? Quin impacte té ser el centre de totes les mirades? Aquesta “exhibició”,aquest mostrar-se tot sencer, amb cos i ànima, pot generar angoixa i por: la por al rebuig, a que et trobin defectes, a que et xiulin, a no agradar... Però també pot proporcionar satisfaccions importants: ser capaç de transmetre emocions i arribar als altres,conectar bé amb el públic, vèncer les inhibicions, trobar el tó i la manera, atreure l’interés de la gent.
Pot ser una manera de sentir-nos útils i també importants, de revaloritzar-nos.A més, en alguns moments de la vida cotidiana tots som una mica actors. Quantes vegades no hem hagut de dissimular la nostra tristesa devant dels nostres fills, per no preocupar-los en excés? Qui no s’ha trobat reprimint una rialla devant la caiguda d’algú al carrer? L’expressió “poner al mal tiempo buena cara” indica també la necessitat de no mostrar sempre tot el que sentim.
Tant si sóm dalt de l’escenari (com a actors) o a baix (com a espectadors), aquest viatge a les nostres emocions ens pot ajudar a ser més persones, a entendre millor el que sentim i el que poden sentir els altres.
Paloma Azpilicueta, Psicóloga Centre de Psicologia de Mataró FER TEATRE, FER COMÈDIA
Els actors, tant de cinema com de teatre o de televisió, ens apropen a les nostres emocions mitjançant les expresions de la seva cara, els seus gestos, els seus moviments, la seva veu i les seves paraules. Ells ens fan viure i reviure emocions i sentiments que totes les persones tenim en comú: un mal d’amor, una pèrdua important, un fracás professional, la frustració o decepció en relació a un projecte o una il.lusió, els dubtes, les incerteses...Qui no ha plorat –per dintre o per fora—devant una parella que se separa? Qui no ha desitjat que algú amb molta mala sort , protagonista d’una història trista, visqui el famós “final feliç”? Qui no ha desitjat que “el dolent” de la pel.lícula acabi a la presó, sobretot si no és simpàtic i guapo?
Els actors i actrius, el teatre, el cine, la tele i també els escriptors i els artistes en general ens fan un favor immens: fer-nos vibrar, sentir, emocionar-nos i mantenir viva aquesta part tant important de la nostra vida, i ho fan d’una manera indirecta i el.laborada, que ens resulta menys dura i crua que a la vida real. A més, tot això li passa a un altre, no a nosaltres...Aquesta distància i perspectiva ens ajuda a pensar i sentir, sense que tinguem que posar-nos a la defensiva.Què passa a l’altre banda, quan un puja a l’escenari? L’actor o actriu, professional o no, experimenta en primera persona --amb la paraula, el gest, la veu i tot el seu cos-- les emocions del personatge que interpreta; ell no és el personatge però fa de “mediador”, d’instrument, perquè ens arribi a nosaltres, els espectadors.Però, ¿què sent ella o ell? Quin impacte té ser el centre de totes les mirades? Aquesta “exhibició”,aquest mostrar-se tot sencer, amb cos i ànima, pot generar angoixa i por: la por al rebuig, a que et trobin defectes, a que et xiulin, a no agradar... Però també pot proporcionar satisfaccions importants: ser capaç de transmetre emocions i arribar als altres,conectar bé amb el públic, vèncer les inhibicions, trobar el tó i la manera, atreure l’interés de la gent.
Pot ser una manera de sentir-nos útils i també importants, de revaloritzar-nos.A més, en alguns moments de la vida cotidiana tots som una mica actors. Quantes vegades no hem hagut de dissimular la nostra tristesa devant dels nostres fills, per no preocupar-los en excés? Qui no s’ha trobat reprimint una rialla devant la caiguda d’algú al carrer? L’expressió “poner al mal tiempo buena cara” indica també la necessitat de no mostrar sempre tot el que sentim.
Tant si sóm dalt de l’escenari (com a actors) o a baix (com a espectadors), aquest viatge a les nostres emocions ens pot ajudar a ser més persones, a entendre millor el que sentim i el que poden sentir els altres.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
