En el dia de hoy, 25 de noviembre, celebramos el Dia internacional en contra de la violencia a las mujeres. Por eso he puesto este escrito. Vale la pena.
PALOMA AZPILICUETA i PILAR GONZÁLEZ BIESCAS
Psicòlogues del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ.
Dilluns, 23 de novembre de 2009
Agressions masclistes
Sovint ens sorprèn el degoteig d’agressions masclistes que surten als mitjans de comunicació. ¿Són més frequents ara que fa 30 o 40 anys, o bé ens en enterem més, es difonen més i ens escandalitzen més?
Crec que fa 30 o 40 anys les agressions quedaven gairebé sempre en la intimitat de les llars, no hi havia denúncies, no escandalitzaven socialment, es consideraven incidents “normals”. “Mi marido me pega lo normal” és el títol que un famós forense –Miguel Lorente– va posar a un llibre seu sobre els maltractaments masclistes, a partir d’una frase repetida sovint per dones agredides. El recórrer a la violència física contra les dones
entrava dins del previst, hi havia un cert acord social en aquest sentit.
Ara no és així. Ara, agredir físicament o psicològicament està mal vist, es considera un delicte, una cosa greu, mal feta, no tan sols per la llei sinó també per l’opinió pública.
Música
El que potser no era tan frequent com ara són les agressions mortals, tret dels anomenats “crims passionals”, per gelosia, infidelitat, etc.
Es diria que certs homes se senten insegurs davant de la creixent empenta i autonomia de les dones, autonomia econòmica, personal i social, que permet que puguin decidir més lliurement sobre aspectes importants de la seva vida, com per exemple, quines relacions de parella volen mantenir i quines no. La sensació de pèrdua de control i de poder, la por de ser abandonats, fa que els homes reccionin molt agressivament.
Però, mirant’ho des de l’altra banda, des de la banda de la dona, ens podem preguntar: ¿Per què, si la situació de la dona ha canviat tant, objectivament, encara hi han dones que suporten durant anys agressions greus?
Música
¿Pot ser que, a més dels aspectes socials, de la millor situació de la dona, hi hagi alguna cosa intrínseca a l’amor que fa difícil posar límits, que fa difícil dir prou, que fa que es confongui l’amor amb la possessió, amb el sotmetiment, amb la disponibilitat total i l’entrega absoluta?
Potser això ens ajudaría a entendre per què algunes dones triguen tant a denunciar les agressions, amb quina facilitat perdonen i obliden... fins que es produeix la propera agressió, que de vegades és la definitiva.
Valdria la pena reflexionar a fons sobre els límits de l’amor, sobre els seus mites, els seus enigmes i les seves contradiccions.
Paloma Azpilicueta i Pilar González Biescas
Centre de Psicologia de Mataró
Camí Ral, 552, 2on 1a
Tel. 93-799 65 96
Mataró
miércoles, 25 de noviembre de 2009
lunes, 16 de noviembre de 2009
Psicología
PILAR GONZÁLEZ BIESCAS i PALOMA AZPILICUETA
Psicòlogues del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ.
Dilluns 9 de novembre de 2009
Dona i càncer
Avui en dia, gràcies al diagnòstic precoç i als avenços mèdics ha disminuït moltíssim la mortalitat per càncer; tot i així, apareixent moltíssims casos de tota mena de càncers. Un exemple: només a Catalunya es diagnostiquen més de 5.000 casos de càncer de mama cada any.
De tota manera, un diagnòstic de càncer no ha de ser sentit com una sentencia de mort. Cada vegada hi ha més càncers que es poden superar, sobre tot si es detecten a temps. Per això és tant important la prevenció i la informació. El cos ens avisa i emet senyals, cal entendre’l i escoltar-lo a temps per demanar l’ajut necessari en el moment precís.
Els aspectes emocionals de qualsevol malaltia provoquen sentiments d’angoixa, de por, de patiment, d’incertesa: “Què em passarà?” “Com em sentiré?” “Què em faran?” Cercar informació i trobar un equip mèdic que doni l’orientació adient, tan professional com humana, ajuda a poder reaccionar amb una certa serenitat, malgrat l’angoixa que desperta en qualsevol persona un diagnòstic de càncer.
En el transcurs d’aquesta malaltia és molt important el suport i l’ajuda moral que puguin donar la família i els amics. Ells, per sobre de tot, podem acompanyar al malalt en aquest difícil tràngol que li posa la vida.
El cas és que aquesta malaltia fa replantejar moltes coses. El malalt sap que, durant un temps, haurà d’alterar horaris, activitats laborals i d’oci. Inclús interferirà en la seva autonomia, ja que haurà d’estar depenent d’operacions, tractaments, internaments hospitalaris, etc. La malaltia tendeix a envair-ho tot. Poder mantenir algunes activitats ajudarà a posar fre a aquesta invasió.
Tot i així, cada persona viu la malaltia de forma diferent, donat que afecta l’estat d’ànim: hi ha qui treu forces del no-res per tirar endavant, però hi ha qui, en canvi, es deprimeix i s’enfonsa. Hem de saber que, al nostre país, contem amb centres de suport psicològic i d’acompanyament al llarg de tot el procés de la malaltia tant per al malalt com per a la família. Activitats de lleure, tallers de relaxació, espais de paraula on els malalts es troben en petits grups per compartir experiències. Tot pot ajudar a afrontar la malaltia el millor possible.
Quantes persones, desprès de patir un càncer, es prenen la vida d’una altra manera! Aprenen a relativitzar els conflictes, a ser més tolerants i solidaris, es fan més fortes davant de les adversitats... Un càncer pot fer que t’apropis més a la teva família i als teus amics i que els valoris més. Pot ser que et faci obrir els ulls sobre les petites coses de la vida que fins ara et passaven desapercebudes.
Recordo aquí les paraules d’una dona gran i sàvia que, davant de les dificultats de la vida, deia: “¡Que no nos envíe Dios todo lo que podemos llegar a soportar!”, fent palès que tenim més recursos del que ens pensem i que, especialment les dones, tenim una gran força interna per tirar endavant i lluitar contra les adversitats.
Paloma Azpilicueta i Pilar González Biescas
Centre de Psicologia de Mataró
Camí Ral, 552, 2on 1a
Tel. 93-799 65 96
Mataró
Psicòlogues del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ.
Dilluns 9 de novembre de 2009
Dona i càncer
Avui en dia, gràcies al diagnòstic precoç i als avenços mèdics ha disminuït moltíssim la mortalitat per càncer; tot i així, apareixent moltíssims casos de tota mena de càncers. Un exemple: només a Catalunya es diagnostiquen més de 5.000 casos de càncer de mama cada any.
De tota manera, un diagnòstic de càncer no ha de ser sentit com una sentencia de mort. Cada vegada hi ha més càncers que es poden superar, sobre tot si es detecten a temps. Per això és tant important la prevenció i la informació. El cos ens avisa i emet senyals, cal entendre’l i escoltar-lo a temps per demanar l’ajut necessari en el moment precís.
Els aspectes emocionals de qualsevol malaltia provoquen sentiments d’angoixa, de por, de patiment, d’incertesa: “Què em passarà?” “Com em sentiré?” “Què em faran?” Cercar informació i trobar un equip mèdic que doni l’orientació adient, tan professional com humana, ajuda a poder reaccionar amb una certa serenitat, malgrat l’angoixa que desperta en qualsevol persona un diagnòstic de càncer.
En el transcurs d’aquesta malaltia és molt important el suport i l’ajuda moral que puguin donar la família i els amics. Ells, per sobre de tot, podem acompanyar al malalt en aquest difícil tràngol que li posa la vida.
El cas és que aquesta malaltia fa replantejar moltes coses. El malalt sap que, durant un temps, haurà d’alterar horaris, activitats laborals i d’oci. Inclús interferirà en la seva autonomia, ja que haurà d’estar depenent d’operacions, tractaments, internaments hospitalaris, etc. La malaltia tendeix a envair-ho tot. Poder mantenir algunes activitats ajudarà a posar fre a aquesta invasió.
Tot i així, cada persona viu la malaltia de forma diferent, donat que afecta l’estat d’ànim: hi ha qui treu forces del no-res per tirar endavant, però hi ha qui, en canvi, es deprimeix i s’enfonsa. Hem de saber que, al nostre país, contem amb centres de suport psicològic i d’acompanyament al llarg de tot el procés de la malaltia tant per al malalt com per a la família. Activitats de lleure, tallers de relaxació, espais de paraula on els malalts es troben en petits grups per compartir experiències. Tot pot ajudar a afrontar la malaltia el millor possible.
Quantes persones, desprès de patir un càncer, es prenen la vida d’una altra manera! Aprenen a relativitzar els conflictes, a ser més tolerants i solidaris, es fan més fortes davant de les adversitats... Un càncer pot fer que t’apropis més a la teva família i als teus amics i que els valoris més. Pot ser que et faci obrir els ulls sobre les petites coses de la vida que fins ara et passaven desapercebudes.
Recordo aquí les paraules d’una dona gran i sàvia que, davant de les dificultats de la vida, deia: “¡Que no nos envíe Dios todo lo que podemos llegar a soportar!”, fent palès que tenim més recursos del que ens pensem i que, especialment les dones, tenim una gran força interna per tirar endavant i lluitar contra les adversitats.
Paloma Azpilicueta i Pilar González Biescas
Centre de Psicologia de Mataró
Camí Ral, 552, 2on 1a
Tel. 93-799 65 96
Mataró
domingo, 25 de octubre de 2009
psicología
Nuevo tema de psicología. Leed,leed,està muy bien.
PALOMA AZPILICUETA i PILAR CONZÁLEZ BIESCAS
del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ
Les Dones i la Formació
Crec que les dones tenen/tenim, hem tingut sempre un enorme interès per aprendre, una gran disponibilitat per entendre noves situacions i problemàtiques que ens permeten, per exemple, comprendre millor els nostres fills, connectar amb els seus desitjos, il.lusions i projectes. Tot això, per definició, en tractar-se de noves generacions, són coses noves i diferents, perspectives diverses o desconegudes.
Amb aquesta base de curiositat, interès i apertura mental cap a noves situacions i contextos, s’entén fàcilment l’enorme implicació i presència de les dones en la formació, a tots nivells: escolarització obligatòria (on les nenes treuen més bones notes que els nens), escoles d’adults, formació ocupacional o professional i, fins i tot, la formació universitària on, actualment, les dones són majoria entre els alumnes.
I això no es dóna només entre les joves. Recordem l’àvia bloguera de Galícia, i, molt més a prop nostre, l’Encarna Siles, també àvia i bloguera i membre de Dones Reporteres de Mataró.
Les reflexions que el feminisme va aportar al pensament contemporani —que tant van sorprendre i inclús escandalitzar en el seu moment— han arrelat molt profundament en el cos social i, com a conseqüència, ja no és notícia que una dona ocupi qualsevol lloc de treball dels més especialitzats; ja gairebé no és notícia que una dona sigui ministra, o regidora, o consellera. Les dones han vist les portes obertes per treballar, participar en la vida pública i social (abans un terreny prohibit per a elles) i, evidentment, per formar-se. I han aprofitat l’ocasió al màxim, s’hi han agafat amb les dues mans, per dir-ho així.
De tota manera, sempre hi ha hagut dones molt interessades pel coneixement i dones sàvies, encara que d’elles se’n parlava ben poc, i sovint “s’apuntaven” en el compte del seu marit coses que havien pensat o escrit elles. I també, molt abans que existís el moviment feminista, hi ha hagut dones que han portat molt lluny el seu desig de saber, i la societat els hi ha reconegut. Penso, per exemple, en dues Premi Nobel molt conegudes i científiques ambdues: la polonesa Marie Curie, que ho va ser junt amb el seu marit, i la italiana Rita Levi-Montalcini, que encara viu i continua en actiu als seus cent anys.
Les dones tenim un enorme potencial d’aprenentatge, i som un “filó” que pot fer aportacions interessants i útils a la societat en molts àmbits i terrenys diferents, col.laborant a enfrontar de manera creativa i innovadora situacions difícils, com per exemple la crisi actual.
Paloma Azpilicueta i Pilar González Biescas
Centre de Psicologia de Mataró
Camí Ral, 552
Telèfon 93-799 65 96
PALOMA AZPILICUETA i PILAR CONZÁLEZ BIESCAS
del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ
Les Dones i la Formació
Crec que les dones tenen/tenim, hem tingut sempre un enorme interès per aprendre, una gran disponibilitat per entendre noves situacions i problemàtiques que ens permeten, per exemple, comprendre millor els nostres fills, connectar amb els seus desitjos, il.lusions i projectes. Tot això, per definició, en tractar-se de noves generacions, són coses noves i diferents, perspectives diverses o desconegudes.
Amb aquesta base de curiositat, interès i apertura mental cap a noves situacions i contextos, s’entén fàcilment l’enorme implicació i presència de les dones en la formació, a tots nivells: escolarització obligatòria (on les nenes treuen més bones notes que els nens), escoles d’adults, formació ocupacional o professional i, fins i tot, la formació universitària on, actualment, les dones són majoria entre els alumnes.
I això no es dóna només entre les joves. Recordem l’àvia bloguera de Galícia, i, molt més a prop nostre, l’Encarna Siles, també àvia i bloguera i membre de Dones Reporteres de Mataró.
Les reflexions que el feminisme va aportar al pensament contemporani —que tant van sorprendre i inclús escandalitzar en el seu moment— han arrelat molt profundament en el cos social i, com a conseqüència, ja no és notícia que una dona ocupi qualsevol lloc de treball dels més especialitzats; ja gairebé no és notícia que una dona sigui ministra, o regidora, o consellera. Les dones han vist les portes obertes per treballar, participar en la vida pública i social (abans un terreny prohibit per a elles) i, evidentment, per formar-se. I han aprofitat l’ocasió al màxim, s’hi han agafat amb les dues mans, per dir-ho així.
De tota manera, sempre hi ha hagut dones molt interessades pel coneixement i dones sàvies, encara que d’elles se’n parlava ben poc, i sovint “s’apuntaven” en el compte del seu marit coses que havien pensat o escrit elles. I també, molt abans que existís el moviment feminista, hi ha hagut dones que han portat molt lluny el seu desig de saber, i la societat els hi ha reconegut. Penso, per exemple, en dues Premi Nobel molt conegudes i científiques ambdues: la polonesa Marie Curie, que ho va ser junt amb el seu marit, i la italiana Rita Levi-Montalcini, que encara viu i continua en actiu als seus cent anys.
Les dones tenim un enorme potencial d’aprenentatge, i som un “filó” que pot fer aportacions interessants i útils a la societat en molts àmbits i terrenys diferents, col.laborant a enfrontar de manera creativa i innovadora situacions difícils, com per exemple la crisi actual.
Paloma Azpilicueta i Pilar González Biescas
Centre de Psicologia de Mataró
Camí Ral, 552
Telèfon 93-799 65 96
sábado, 3 de octubre de 2009
psicologia
Holaaa.
Después de todo el verano que no he escrito nada, vuelvo a las andadas. Empezaré el curso adjuntando estos trabajos de psicologia que me encantan.
PILAR GONZÁLEZ BIESCAS i PALOMA AZPILICUETA,
del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ
La síndrome post-vacacional
Marxem de vacances amb la perspectiva de descansar, fer coses noves o viatjar. De dedicar-nos a tot allò que durant l’any no podem fer perquè estem subjectes a uns horaris i a unes obligacions. Durant unes setmanes “aparquem” els problemes, la feina i els maldecaps, posem distància de la realitat per cercar un estat de més plaer i satisfacció. Però tot el bo s’acaba, i aviat hem de tornar a la realitat pura i dura. Se’ns acaba la llibertat i la sensació de no estar subjectes a res, i comencem a sentir la nostalgia del final de l’estiu.
Durant els últims dies comencem a adonar-nos que ens hem de tornar a enfrontar al dia a dia, a la nostra realitat, i que hem d’abandonar el somnis d’unes vacances eternes.
A vegades, l’angoixa d’enfrontar-se a una feina que ens estressa molt o al cap que és molt exigent o als companys amb els qui potser hi ha mala maror. Durant les vacances hem posat una certa distància, i això ens ha estat molt beneficiós, però el sol fet de pensar que hem de tornar a la situació habitual ens trasbalsa els últims dies de les vacances.
Crea una immensa inseguretat el fet de pensar que no serem capaços d’afrontar la situació. Es presenten mals d’estómac, pèrdua de la gana i de la son, angoixa difosa... Per mitjà del cos, l’angoixa es manifesta de diferents maneres. A vegades, passem uns mals dies només pensant en com serà la rentrée, com si ens haguéssim oblidat els papers, com si ja no sabéssim com fer la feina, sensacions d’incapacitat i de por.
També els nens presenten alteracions els últims dies de vacances, només de pensar que aviat han de començar l’escola. De vegades, és la por a enfrontar-se a allò desconegut: nova mestra, nova classe, nous companys. Alguns nens presenten mals de panxa, descomposicions, no dormen tranquils, no mengen bé o fan rebequeries. Això sol passar els primers dies de curs i després, a poc a poc, es tornen a situar i baixa el nivell d’angoixa.
Normalment, la síndrome remet un cop que s’instaura el dia a dia, sigui escola, feina laboral o de casa. Si no remet i es presenten alteracions molt més importants de les que descrivim aquí, cal pensar que potser haurem de replantejar-nos si ens passa “alguna cosa més”. En el cas d’un nen o una nena, també s’haurà de veure com està a l’escola, si té amics, si es sent ben acollit pels mestres...
Les vacances ens han de servir per descansar, per fer un canvi d’hàbits, per desconnectar d’allò quotidià, però en el moment en què s’acaben hem de poder afrontar la situació de normalitat. Tot i aixì..., a partir d’ara comencem a pensar en les vacances de Nadal!
Pilar González Biescas i Paloma Azpilicueta
Centre de Psicologia de Mataró
Camí Ral, 552
Telèfon 93-799 65 96
Después de todo el verano que no he escrito nada, vuelvo a las andadas. Empezaré el curso adjuntando estos trabajos de psicologia que me encantan.
PILAR GONZÁLEZ BIESCAS i PALOMA AZPILICUETA,
del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ
La síndrome post-vacacional
Marxem de vacances amb la perspectiva de descansar, fer coses noves o viatjar. De dedicar-nos a tot allò que durant l’any no podem fer perquè estem subjectes a uns horaris i a unes obligacions. Durant unes setmanes “aparquem” els problemes, la feina i els maldecaps, posem distància de la realitat per cercar un estat de més plaer i satisfacció. Però tot el bo s’acaba, i aviat hem de tornar a la realitat pura i dura. Se’ns acaba la llibertat i la sensació de no estar subjectes a res, i comencem a sentir la nostalgia del final de l’estiu.
Durant els últims dies comencem a adonar-nos que ens hem de tornar a enfrontar al dia a dia, a la nostra realitat, i que hem d’abandonar el somnis d’unes vacances eternes.
A vegades, l’angoixa d’enfrontar-se a una feina que ens estressa molt o al cap que és molt exigent o als companys amb els qui potser hi ha mala maror. Durant les vacances hem posat una certa distància, i això ens ha estat molt beneficiós, però el sol fet de pensar que hem de tornar a la situació habitual ens trasbalsa els últims dies de les vacances.
Crea una immensa inseguretat el fet de pensar que no serem capaços d’afrontar la situació. Es presenten mals d’estómac, pèrdua de la gana i de la son, angoixa difosa... Per mitjà del cos, l’angoixa es manifesta de diferents maneres. A vegades, passem uns mals dies només pensant en com serà la rentrée, com si ens haguéssim oblidat els papers, com si ja no sabéssim com fer la feina, sensacions d’incapacitat i de por.
També els nens presenten alteracions els últims dies de vacances, només de pensar que aviat han de començar l’escola. De vegades, és la por a enfrontar-se a allò desconegut: nova mestra, nova classe, nous companys. Alguns nens presenten mals de panxa, descomposicions, no dormen tranquils, no mengen bé o fan rebequeries. Això sol passar els primers dies de curs i després, a poc a poc, es tornen a situar i baixa el nivell d’angoixa.
Normalment, la síndrome remet un cop que s’instaura el dia a dia, sigui escola, feina laboral o de casa. Si no remet i es presenten alteracions molt més importants de les que descrivim aquí, cal pensar que potser haurem de replantejar-nos si ens passa “alguna cosa més”. En el cas d’un nen o una nena, també s’haurà de veure com està a l’escola, si té amics, si es sent ben acollit pels mestres...
Les vacances ens han de servir per descansar, per fer un canvi d’hàbits, per desconnectar d’allò quotidià, però en el moment en què s’acaben hem de poder afrontar la situació de normalitat. Tot i aixì..., a partir d’ara comencem a pensar en les vacances de Nadal!
Pilar González Biescas i Paloma Azpilicueta
Centre de Psicologia de Mataró
Camí Ral, 552
Telèfon 93-799 65 96
jueves, 16 de julio de 2009
sábado, 11 de julio de 2009
martes, 30 de junio de 2009
psicologia
24 juny 2009
Esoterisme, supersticions
La vida és, ho ha estat sempre, complicada i plena d’incerteses. Són tantes les coses que passen i ens passen, tantes les coses que no podem entendre ni controlar! Però les persones necessitem explicacions, necessitem entendre, i busquem mil maneres de fer-ho o, almenys, ho provem.
Una d’aquestes maneres és l’esoterisme i les supersticions. Intentar “endevinar” el nostre futur, el que ens passará, a través de les cartes, de la interpretació del pòsit que ha deixat el té en una tassa, dels signes del Zodiac... Evitar la mala sort no passant mai per sota d’una escala, no fent res el dia 13 del calendari (“Trece y martes, ni te cases ni te embarques ni de tu casa te apartes”), i tantes coses per l’estil.
Són maneres d’intentar controlar l’atzar, allò desconegut, i de sentir-se, així, una mica més protegit i segur, menys vulnerable o dèbil.
Però tot això són il.lusions, miratges.És molt important que hi pensem amb calma i que no ens enganyem. El nostre desig de certeses i de seguretat pot ser tan intens que ens pot fer caure en falses creences i ens pot fer perdre el nostre temps i també els nostres diners. Avui dia, la oferta és enorme i, si hi són, és per què algú ho fa servir.
Per molt que ho volem, no hi ha res que pugui substituir l’esforç personal.El que ens pot ajudar més a la vida és conèixe’ns bé, mirar d’entendre el que sentim, a voltes de manera molt contradictòria. També ens pot ajudar el construir relacions significatives amb els altres, interessar-nos pels demés, compartir, donar i rebre, lluitar per les coses que ens importen, tenir projectes i esperances i perseverar sense donar-nos fàcilment per vençuts. I no perdre la confiança de que podrem trobar solucions a les dificultats que ens anirem trobant.
Això sí que és al nostre abast, depén de nosaltres i és la millor contribució a una bona vida. Aquests recursos i l’interés pels demés i per les coses col.lectives, junt amb l’afecte dels altres, són una de les protections més eficaces enfront dels atzars de la vida.
Paloma Azpilicueta i Pilar González del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARO. Camí Ral 552. Telèfon 93.799.65.96
Esoterisme, supersticions
La vida és, ho ha estat sempre, complicada i plena d’incerteses. Són tantes les coses que passen i ens passen, tantes les coses que no podem entendre ni controlar! Però les persones necessitem explicacions, necessitem entendre, i busquem mil maneres de fer-ho o, almenys, ho provem.
Una d’aquestes maneres és l’esoterisme i les supersticions. Intentar “endevinar” el nostre futur, el que ens passará, a través de les cartes, de la interpretació del pòsit que ha deixat el té en una tassa, dels signes del Zodiac... Evitar la mala sort no passant mai per sota d’una escala, no fent res el dia 13 del calendari (“Trece y martes, ni te cases ni te embarques ni de tu casa te apartes”), i tantes coses per l’estil.
Són maneres d’intentar controlar l’atzar, allò desconegut, i de sentir-se, així, una mica més protegit i segur, menys vulnerable o dèbil.
Però tot això són il.lusions, miratges.És molt important que hi pensem amb calma i que no ens enganyem. El nostre desig de certeses i de seguretat pot ser tan intens que ens pot fer caure en falses creences i ens pot fer perdre el nostre temps i també els nostres diners. Avui dia, la oferta és enorme i, si hi són, és per què algú ho fa servir.
Per molt que ho volem, no hi ha res que pugui substituir l’esforç personal.El que ens pot ajudar més a la vida és conèixe’ns bé, mirar d’entendre el que sentim, a voltes de manera molt contradictòria. També ens pot ajudar el construir relacions significatives amb els altres, interessar-nos pels demés, compartir, donar i rebre, lluitar per les coses que ens importen, tenir projectes i esperances i perseverar sense donar-nos fàcilment per vençuts. I no perdre la confiança de que podrem trobar solucions a les dificultats que ens anirem trobant.
Això sí que és al nostre abast, depén de nosaltres i és la millor contribució a una bona vida. Aquests recursos i l’interés pels demés i per les coses col.lectives, junt amb l’afecte dels altres, són una de les protections més eficaces enfront dels atzars de la vida.
Paloma Azpilicueta i Pilar González del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARO. Camí Ral 552. Telèfon 93.799.65.96
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
