Psicologia

En el dia de hoy, 25 de noviembre, celebramos el Dia internacional en contra de la violencia a las mujeres. Por eso he puesto este escrito. Vale la pena.


PALOMA AZPILICUETA i PILAR GONZÁLEZ BIESCAS
Psicòlogues del CENTRE DE PSICOLOGIA DE MATARÓ.

Dilluns, 23 de novembre de 2009

Agressions masclistes


Sovint ens sorprèn el degoteig d’agressions masclistes que surten als mitjans de comunicació. ¿Són més frequents ara que fa 30 o 40 anys, o bé ens en enterem més, es difonen més i ens escandalitzen més?

Crec que fa 30 o 40 anys les agressions quedaven gairebé sempre en la intimitat de les llars, no hi havia denúncies, no escandalitzaven socialment, es consideraven incidents “normals”. “Mi marido me pega lo normal” és el títol que un famós forense –Miguel Lorente– va posar a un llibre seu sobre els maltractaments masclistes, a partir d’una frase repetida sovint per dones agredides. El recórrer a la violència física contra les dones
entrava dins del previst, hi havia un cert acord social en aquest sentit.

Ara no és així. Ara, agredir físicament o psicològicament està mal vist, es considera un delicte, una cosa greu, mal feta, no tan sols per la llei sinó també per l’opinió pública.
Música
El que potser no era tan frequent com ara són les agressions mortals, tret dels anomenats “crims passionals”, per gelosia, infidelitat, etc.

Es diria que certs homes se senten insegurs davant de la creixent empenta i autonomia de les dones, autonomia econòmica, personal i social, que permet que puguin decidir més lliurement sobre aspectes importants de la seva vida, com per exemple, quines relacions de parella volen mantenir i quines no. La sensació de pèrdua de control i de poder, la por de ser abandonats, fa que els homes reccionin molt agressivament.

Però, mirant’ho des de l’altra banda, des de la banda de la dona, ens podem preguntar: ¿Per què, si la situació de la dona ha canviat tant, objectivament, encara hi han dones que suporten durant anys agressions greus?
Música
¿Pot ser que, a més dels aspectes socials, de la millor situació de la dona, hi hagi alguna cosa intrínseca a l’amor que fa difícil posar límits, que fa difícil dir prou, que fa que es confongui l’amor amb la possessió, amb el sotmetiment, amb la disponibilitat total i l’entrega absoluta?

Potser això ens ajudaría a entendre per què algunes dones triguen tant a denunciar les agressions, amb quina facilitat perdonen i obliden... fins que es produeix la propera agressió, que de vegades és la definitiva.

Valdria la pena reflexionar a fons sobre els límits de l’amor, sobre els seus mites, els seus enigmes i les seves contradiccions.



Paloma Azpilicueta i Pilar González Biescas
Centre de Psicologia de Mataró
Camí Ral, 552, 2on 1a
Tel. 93-799 65 96
Mataró