Poesía

Pero hoy quiero poner otra poesía. Esta vez va dirigida a una amiga y, a ella, si se la envié.



NO T’AMOÏNIS I ESPERA

En el mar de les paraules busco un mot de consol
i les ones em responen amb tempestes:
no t’amoïnis i espera que està a punt d’arribar,
però no t’allunyis de la vora de la mar.

Però és llarga la espera i cansada estic de caminar
Vaig trepitjant les pedres sense por de relliscar

Vaig a buscar l'ombra de la morera
i als seus peus se m’acluquen els ulls.
Al meu somni les imatges es barregen
i veig el mar, les paraules, et veig a tu.

Es pon el sol vermell i cau la tarda,
però no el meu neguit per consolar-te.
La suau brisa mou les branques
i les fulles, al caure, em diuen a cau d’orella:

no t’amoïnis i espera, que està a punt d’arribar,
no t’allunyis de l'ombra que et donem.

Però és llarga la espera i torno a casa.
La lluna il•lumina aquest paper
i tot el que he escrit fins ara
es transforma en somni, mar, fulles, cel,
i en paraules que a l'orella em xiuxiuegen:
no t’amoïnis i espera, no t’allunyis mai més.
___________________
junio2009